• La loteria de Nadal encarna com cap altre fenomen el cop de fortuna

Foto: NOE

La humanitat té grans enigmes per resoldre. Com per exemple perquè els ninots dels semàfors de vianants sempre són homes, perquè Sancho Panza va acceptar el govern de l'ínsula de Barataria, perquè Sòcrates no va intentar evitar la mort o perquè continuo jugant any rere any a la loteria de Nadal si l'únic que em toca és pagar. Ja sé que tinc 1 entre 100.000 (0,001%) possibilitats que sigui agraciat amb la grossa i un 5,3% que guanyi alguna cosa per petita que sigui. I res. He passat els dècims per la closca d'un calb, la gepa d'un geperut o la panxa d'una embarassada. He fregat la butlleta pel llom d'un gat i m'he abstingut de jugar números inferiors a cent perquè, diu la tradició i la superstició, que són lletjos i no toquen mai. Però cada any hi torno, segregant grans dosis de feniletilamina, que és l'hormona de l'eufòria i oxitocina que atenua l'estrès.

La loteria, sobretot la de Nadal, encarna com cap altre fenomen el cop de fortuna. D'accés a la riquesa immediata. Té, com tants jocs d'atzar, la mística dels números i amb els anuncis als mitjans de comunicació es ven com un «possibilitador de somnis» com a l'escena de la segona part de Faust en la qual Mefistòteles convenç a l'emperador perquè faci una signatura en un paper que es converteix a l'instant en un bitllet. Un premi gros et permet passar de sobrietat de la cerimònia d'esmorzar en un iglú esquimal al ritual zulu de la fertilitat o de la seriositat de prendre el te amb la reina d'Anglaterra al palau de Windsor a una orgia romana en temps de Cal·lígula. I espero el dia del sorteig amb més optimisme que Winnie the Pooh amb una sobredosi de glucosa i amb les meves participacions de la Federació Esquimal dels Amics de la Capa d'Ozó, dels Pringats Fitness Group, del Grup d'Opinió Crosta Hooligans, de l'Associació de Trabucaires del Patapou, de les germanes clarisses franciscanes de la Fraternitat de Santa Clara de Vilobí d'Onyar, i el meu dècim procedent de Peñaranda de Bracamonte, població important de l'Estat espanyol però no tan coneguda arreu de l'univers com Pedrafita do Cebreiro.

Sempre que neva i fa fred, els informatius de TVE1 tenen un equip d'enviats especials a aquest poble. Al territori espanyol, incloent-hi pel moment Catalunya, hi ha 8.112 municipis. Estadística a banda, és més fàcil que et toqui la loteria que t'arribi un equip de TVE1. Pedrafita do Cebreiro deu tenir alguna cosa especial. És un d'aquells fenòmens paranormals per als quals la NASA no ha trobat explicació com el perquè els ovnis tenen forma de magdalena i no de napolitana, o de quina estranya i llunyana galàxia procedeixen els frikis que el dia de la grossa de Nadal assisteixen en directe al sorteig. Perquè a més de ser rars, com la dona amb el barret confeccionat amb fotocòpies de dècims, tenen paciència. Amb l'estona que triguen a sortir tots els números, tens temps de fer un curs d'anglès, donar sis capes de pintura al pis, cursar tres carreres universitàries, enllestir un joc de la franquícia Stargate de l'Ordino Studios, canviar el parquet del menjador, anar i tornar de Nova Zelanda i encara et sobren un parell d'hores. L'únic que es resisteix a acabar és la carretera de la Seu d'Urgell a Andorra i la Sagrada Família de Barcelona.

Mentre, aquell dia del sorteig, a la cuina de casa meva, hi ha una olla gran on bullen dents de rata Wistar albina, sang de mamut verge del Pliocè, pols de menairó del bosc de la Palomera i encenalls de pell de gripau macerats en oli de freixera obtingut en una nit de lluna plena d'hivern i mirant a Fontaneda. A banda d'una pudor insuportable, el sortilegi no ha tingut mai el seu efecte i només he aconseguit que em tornin els diners d'un dècim i això devia ser quan al pic de Fontargent hi clavaven l'anell de ferro per amarrar-hi l'Arca de Noé. Aquest any m'he empassat tots els programes de TV de matinada amb maçons, templers, nigromants, ectoplasmes, cabalistes, sufís, espectres, hipnotitzadors, numeròlegs, unicorns, reencarnats, vudús, fractals i ondines però he tingut mal de cap i cap anunci de quin número seria l'afortunat. Bé, no exactament. Una matinada, en una mena de tele tenda d'un canal raríssim, una vident va anunciar que la grossa del proper dia 22 seria per al número 33083. En vaig intentar aconseguir un, però l'administració de Camprodon els havia venut tots, la majoria al Club Patí Hoquei Olot que en va fer participacions, de les quals tampoc no en vaig poder obtenir cap. Em queda la invocació a les potes de conill, a les espelmes de colors, als anul•ladors d'energies negatives, als conjurs d'alta màgia, a les fades, als follets i a les creus de Caravaca.

Tot i que és difícil, per no dir impossible, que la grossa caigui dos cops en el mateix lloc. A RTVA, i sense jugar-hi, ja li ha tocat en forma de 5,3 milions per netejar el seu deute. Jo que havia fantasiejat amb un bosc tropical ple d'aus exòtiques em quedaré, si m'arriben a tornar els diners del dècim de Peñaranda de Bracamonte, amb un bonsai anorèxic del qual penjarà un d'aquells pollets grocs que posen a les mones de Pasqua, passaré del desig d'anar a un restaurant amb estrella Michelín a menjar pa sec amb chopped i el pis anhelat es transformarà en un decorat d'una pel·lícula de l'Oest barata filmada a Almería o a Esplugues City: una fullola pintada darrere de la qual no hi ha res. I la meva imatge, que en somnis, era una recreació de la de l'oncle garrepa o Tio Gilito nedant en una piscina plena de bitllets, es convertirà en una d'en Carpanta remullant un peu en una galleda de plàstic.

Per a més informació consulti l'edició en paper.