• Té una gran qualitat excepcional al meu copsar: envelleix i, al mateix temps, embelleix

Foto: EL PERIÒDIC

El testimoni significa que has estat present, d'una manera o altra, i que poden cridar-te a testificar en pro d'una manera o altra per concebre la vida amb altres senyals. Durant dècades, certificà com esposa, com a mare i, sobretot, com a persona d'anunciar que el fet de viure és impressionant, un repte, un poema, o unes arrels soterrades com un temple. ¿Inversemblant ?. Però en ella, la meva etopeia d'aquesta setmana, té un diari excepcional. Un dietari potser, una crònica, un fred registre. No! No és el cas.

Ella té una gran qualitat excepcional al meu copsar: envelleix i, al mateix temps, embelleix. Els seus registres –més enllà del seus dembles..., –ai!– són els seus poemes. Sí la Montserrat Marfany escriu, i escriu no pas amb signes aparentment epidèmics. A l'inrevés, els seus poemes, més enllà de les seves ganyotes acadèmiques, i no tan sols jo, sinó especialistes de fora com Carles Duarte i altres, ens recorden la vida. També la mort, certament, a l'atmosfera del gran Marius Torres, lleidatà, que vaig llegir, per primer cop, als 70 del segle passat.

Però no ens capfiquem, de cap manera: ella és una persona, una dona que escriu. I pensa i narra intimitats, records, impulsos, i cops del més enllà.

Només he de dir que el pas dels dies i de les nits l'ha fet mot substantiva, no pas adjectiva, a la Montserrat Marfany. Per a mi qualificar de substantiu a una persona, en aquest tèrbol i, a voltes, absurd petit país que vol ser monumental i no arriba a ser cua de conill, és gairebé, un prodigi, un miracle fet del dia a dia, de nits i nits, d'esforç i esforç, d'estar convençut que pensar és com un glotim de mel. És la Montserrat Marfany, esposa del Dr. Alvarez pare; mare, padrina, escriptora ella. Ai!

Hi ha ombres i dubtes en el seu vell i bell caminar. Si no hi fossin seria ella, igualment, la Montserrat Marfany, far de moltes persones, però no és el cas. Seria escriptora, però com a persona un altre cau. Escriu cada dia i cada nit, –centenars, milers de poemes– que els conservava per a ella, fins fa poc temps. Vam decidir que els seus versos no quedessin enmig de flors i d'alegries, perquè eren importants.

Jo penso que no té raó: la modèstia és cabdal, però compartir la vida amb els altres amb poemes clàssics, és una altra cosa! Com persona intel·ligent dubta. Només els altius es moren en els seus propis diccionaris. Ella és el testimoni d'una època que ella endolceix, tasca difícil. Per a mi té un repte –¿quants no en tinc jo?– equívoc que ella mateixa ha construït. Però, sempre quan hi ha honestedat intel·lectual cal llançar-ho al món.

La Montserrat Marfany és dificilíssima. No vol ni ors ni plates, ni falòrnies, ni simulacions, ni dir «perquè sí».

Ella, la Montserrat Marfany, és un testimoni lúcid i per tant honest i intel·ligent, per què ella diu que no. Del millor del nostre passat, potser del futur. Segur del dia a dia, nit darrera nit, d'aquest petit país del qual la «majoria de gent» (portuguesos, catalans, espanyols, francesos i molts andorrans, jo inclòs, no en tenen ni p... idea). És a dir, ni «puta idea». Ella amb els seus poemes en els què hi ha tristesa i amor, però també, cel obert, darrera les cortines.

Penso, profundament que els poemes, els escrits, la presencia de la Montserrat Marfany ens ajudarà. ¿Sí? Segur: a ser més lluitadors, a ser testimonis més acurats, com ella, d'un nou canvi d'etopeies de persones, i de circumstàncies d'Andorra. D'aquesta societat hiperbòlica on les persones gairebé no són ningú.

País, Andorra, avui «tot a cent»o gairebé, d'on em plau i m'honora parlar d'una tendra, sensible, incombustible, presència en mig del torb.

I, la prova, la persona i els poemes de Montserrat Marfany.

Per a més informació consulti l'edició en paper.