La família d'un amic meu alemany concep el ritual de servir i xerrar al voltant d'una cervesa com a sagrat. Creuen que aconseguir l'escuma perfecta passa per no rentar mai la gerra. Quan comparteixen amb mi aquest cerimonial, indefectiblement treuen la gerra que fa anys em van assignar i mai han rentat. M'hi tiren cervesa i esperen que la degusti. Cada cop, però, m'ataca una espontània urgència per buidar la bufeta (picada d'ullet) i surto corrents gerra en mà (picada d'ullet) cap al servei (picada d'ullet, picada d'ullet). Darrere la seguretat del pestell passat, llenço l'apreciat líquid bru per la pica i netejo la gerra amb sabó de mans. Assajo la meva cara d'inconveniència al mirall i surto bramant: «La maleïda pròstata em matarà! Sortosament plaers com la cervesa fan que pagui la pena aguantar!» Fart de fer comèdia, la darrera vegada m'hi vaig presentar documentat amb els apunts de Toxicologia de la facultat. Efectivament la mania de no rentar les gerres va tenir el seu perquè. El sabó trenca la tensió superficial de l'escuma i la desfà. L'any 1964 la marca de cervesa X descobrí que afegint sulfat de Cobalt a la fórmula, l'escuma es mantenia intacta malgrat el sabó. Ser un tio net, polit i gran bevedor de cervesa ja era compatible! Les vendes de la marca X es van disparar i les de la competència van caure en picat. L'espionatge industrial va donar el seu fruit i un any mes tard la marca Y va començar a utilitzar el Sulfat de Cobalt. Sobtadament una gran quantitat de bevedors de cervesa van emmalaltir i morir. L'espia de Y havia descobert el compost que calia afegir a la cervesa, però no la proporció. En la cervesa Y s'utilitzava 10 vegades mes Cobalt del necessari. Recolzat per aquesta informació vaig explicar l'anècdota a la família germànica, aclarint per si de cas que fa 50 anys que es pot rentar la gerra amb sabó i que els bacteris Lactobacillus i Pediococcus contaminen restes de cervesa. Malauradament avui m'han tret, un cop més, la gerra bruta i llefiscosa. M'he aixecat, he alçat el puny al cel per maleir la meva pròstata i, gerra en mà, he fugit a la salvació del bany aliè. Ja ho va dir fa 300 anys Madame de Staël: «Les manies d'un gran home s'han de respectar, perquè el temps perdut en lluitar contra elles es massa valuós.

Per a més informació consulti l'edició en paper.