A mi em sembla bé que s'intenti aturar una judicialització excessiva de la societat, i evitar que un jutge hagi de perdre el temps en dirimir si la roba estesa de la veïna del tercer ha causat taques a la roba estesa de la veïna del segon. Que segons m'expliquen els meus amics de la carrera no és un acudit, ni una cosa infreqüent. Però qui hauria de sotmetre's a la continència judicial seria l'Administració, que abusa en els processos contenciosos administratius i, amb l'excusa que ha de defensar el bé general, fot al ciutadà particular. Ajuntaments, diputacions, comunitats autònomes, i la resta de l'ampli mariachi que nodreix la nostra frondosa Administració, tenen al seu servei multitud d'advocats de l'Estat i lletrats del carrer, que paguem entre tots els contribuents. I és tradició secular recórrer qualsevol sentència en contra, per molt palmària que sigui la raó del reclamant, sigui persona física o jurídica. Si algú ha passat per la desgraciada experiència de pledejar contra els organismes públics ja sap que li espera un llarg camí, i que la via contenciosa administrativa dilatarà la qüestió almenys cinc o sis anys, a veure si el reclamador s'avorreix o s'arruïna. Quan arriba al Suprem, i li donen la raó al sastre valent, el polític o funcionari que va ficar la pota, està ja gaudint d'un altre destí o d'un altre càrrec.

Alberto Ruiz Gallardón, que no només sembla intel·ligent, sinó que ho és, hauria de reflexionar sobre la injustícia que està a punt de cometre en la Justícia, redoblant la impunitat dels organismes públics i encoratjant l'arbitri i la parcialitat funcionarial. Perquè si per recórrer una multa de cent euros s'ha de pagar dos-cents euros, es fomenta que els agents i els funcionaris siguin abusius, subjugadors i autoritaris. És a dir, un pas enrere en la llibertat del ciutadà, que és el que ha de ser l'objectiu d'un ministre de Justícia.

Per a més informació consulti l'edició en paper.