• Creu en la terra, en la pagesia, en la ramaderia, és a dir el què sempre hem estat durant segles

Ell, el Xavier, és de cal Fonta de La Massana i amb això n'hi ha prou. És a dir, té passat assumit, mai no superat (la història individual o global) perquè ningú no pot oblidar, renunciar, esmorteir o colgar persones i situacions, (això és el veritable procés històric), gràcies als quals estem aquí. Per això, avui, en aquesta etopeia parlo del Xavier, fill del Paquito i la Teresa (o Tresina) de cal Fonta de la meva entranyable parròquia i respectat comú: La Massana.

Ara, resulta que és el president de l'Associació de Pagesos i Ramaders d'Andorra. I comporta, també, que escriu articles com l'intitulat La carn d'equí: un món per descobrir, publicat el dia 15 del corrent, al Diari d'Andorra. Bé, molt bé !

Doncs jo, modestament, i sempre amb adhesió personal i familiar, voldria dir quatre, o cinc, o sis, o set mots del Xavier, del Fonta de la Massana, avui pare de família, bon fill, gran treballador. A voltes, ni ell mateix ho entén, i jo el comprenc. I ho sé! Perquè és molt difícil comprener-nos. Jo, el primer !

Ell, malgrat tot, és un tímid humà, que no és el mateix que un individu tímid.

Bon amic dels seus (no molts !) que ell considera amics, més enllà de silencis, d'opacitats, de buidors de coneixences, i pretesos afectes. Ell no trepitja rajoles per posseir-les. Com de tantes persones en aquest país, el que succeeix, és què no se'n parla massa, i sobretot, ell, el Xavi, no creu en els profetes de calamitats. Ai !

Un cop el pare trencat d'una manera irreparable, per un accident absurd, de cop i volta va madurar anys i panys. Recordo el seu pare, el Paquito, al meu despatx, amic ell, i dient-me «si el seu fill podia col·laborar en el meu despatx jurídic, per aprendre» (¿què ?, em vaig demanar jo). I va estar amb nosaltres –com altres tants i tantes...!–, i jo sempre el recordaré: perquè ell, el Xavi Coma i Gasia, continua essent persona bona, més, fins i tot, que el dia que va començar, a les 8 h del matí, al carrer Mossèn Enric Marfany .

Creu en la terra, en la pagesia, en la ramaderia, és a dir el què sempre hem estat (¿ser i estar ?) durant segles, avui potser disfressats de rampoines, jo el primer. ¿Potser del què en deien xusma?.

Em plau aquesta etopeia d'una persona, pare del Marc, el Xavier de 49 anys d'edat, que diu textualment el següent:

«Els cavalls formen part del nostre paisatge quotidià, d'una imatge de l'Andorra tradicional i autèntica –d'una postal–, que des de l'Associació de Pagesos i Ramaders ens resistim a perdre (pel nostre bé i pel bé del país) com una de les nostres senyes d'identitat cultural».

Jo crec que al seu fill, Marc, li ensenyarà els mots de Joan Vinyoli, que darrerament repasso i rellegeixo, no pas amb ànim de buida nostàlgia, sinó de deixar les coses al seu punt, malgrat hom sigui «extravagant», com el Xavier Coma i Gasia i jo mateix, que ell als 49 anys creu en els orígens d'Andorra, en el vacum i els cavalls. I en la terra nostra, gairebé verge i tranquil·la, aleshores. Ai !

Vinyoli diu:

«Sóc el pastor despert: vigilo / de nit i dia el meu arment de roques / que pastura fa segles, no movent-se / d'aquests verals on jo miro, callant / la llisa mar al fons, que reverbera. / Se'ns ha adormit el temps: no passa gent/ per aquí. De dia el sol / fa crepitar les pinyes. Sento flaire / d'agost, el cruixit d'una branca. / Cap gos d'atura no glapeix. / De mica en mica em vaig tornant de pedra / també. Miro de nit el firmament. / Ben abrigat sota una alzina, / No trigaré gens a dormir».

I jo, des d'aquesta entranyable etopeia del Xavier Coma i Gasia, penso que, tot just, només fa cinquanta anys hem perdut, potser, l'horitzó. Des de vuit cents anys hem viscut sincers i sencers. I hem passat anys i panys: ¿quant durarà? ¿Aquestes falòrnies d'Andorra i d'arreu? No crec que durin molts anys. En tot cas, correspon a la generació del Marc i dels seus mestres, companyes i companys intentar ser persones.

Per a més informació consulti l'edició en paper.