IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR

'Zea mays everta'

Zea prové de la paraula grega zeo, que significa «viure», i era el pa de la vida i la planta sagrada per a les civilitzacions precolombines de Mesoamèrica. A l'arrel de la història del cultiu del blat de les Índies es troben moltes llegendes. Una d'elles relata que els déus van crear als homes a partir de la seva sang barrejada amb la farina de panís, després d'haver intentat fer-ho amb altres materials que no els van servir. L'altra està estretament lligada amb Quetzalcóatl, el guardià de la cultura dels asteques: déu de la fertilitat de la terra i de la fertilitat de la ment.

Era la cinquena vegada que els deus tornaven a la creació. Els quatre cops que havien construït el món, havia acabat en ruïnes, destrossat pels éssers que hi eren orgànicament lligats. Ja no calia omnisciència per assegurar-se, per via experimental, que els esperits inseparables dels seus cossos físics aconseguirien tornar a destruir-ho tot i desaparèixer amb la resta de les coses. Per això, el Cinquè Món, un univers nou de trinca, estava buit d'éssers humans. Els ossos dels seus difunts es guardaven al Món dels Morts (Inframón o Mictlán). Probablement mai no tornaria a haver-hi cap ésser humà si no fos perquè Quetzalcóatl, el príncep dels nahuals, es va oferir per baixar a Mictlán, i rescatar els ossos dels difunts per fer-ne la nova humanitat.

La llegenda ens diu que amb l'ajuda dels cucs i de les abelles, aconsellat pel seu nahual (una mena d'alter ego o consciència, esperit interior), Quetzalcóatl va desafiar l'astúcia de Mictlantecuhtli, el guardià dels inferns, per pujar els ossos trencats i molts dels nostres avantpassats allà on el sol enllumenava els cels acabats de forjar, per revifar-los amb la seva pròpia sang. Però el prodigi resultant necessitava aliment, i les arrels que podien trobar eren escassos. Quetzalcóatl va demanar consell a una formiga vermella, i ella li va revelar que darrera de les enormes muntanyes s'amagava allò que els humans necessitaven per sobreviure: el blat de les Índies, el panís. Els déus més antics que també estimaven als homes van intentar separar les muntanyes amb un esforç immens, però no ho van aconseguir. Així, Quetzalcóatl es va convertir en una formiga negra, i acompanyat de la formiga vermella, es va endinsar a les muntanyes. Al cap d'un llarg camí ple de dificultats, van trobar el panís que buscaven. Quetzalcóatl va agafar un gra madur amb les seves mandíbules i el va portar als indígenes famolencs. Els asteques van plantar la llavor que va esdevenir l'alegria, l'alè i el moviment pel pobre recent nascut. Des d'aleshores, sembrar i collir aquell cereal no es podia separar de la necessitat de venerar el generós Quetzalcóatl, déu amic dels homes que els va donar la vida i aliment. El panís no ha deixat d'alimentar la humanitat durant més de deu mil anys, i gràcies a la seva introducció a Europa al segle XVII, el coneixem i el mengem en panotxa i en forma de crispetes (acabo de llegir, i m'ha fet gràcia, que es tracta dels grans de la varietat anomenada «blat de moro esclafidor»), en amanides i com a guarnició per a diversos plats, com a part de la maizena, purés, pastissos, gelats i diverses begudes.

El significat del nom de Quetzalcóatl té diferents versions. La més popular ens el tradueix com a Serp Emplomallada, i representa la dualitat de la condició humana: la serp és el cos físic, amb tot el que ens lliga a la terra, i les plomes, plomes de quetzal, l'indomable esperit.

Per a més informació consulti l'edició en paper.