El 14 de juny de 1978 va ser una data històrica per a molts ciutadans d'Escaldes-Engordany, que des del 1930, amb la construcció de la primera xarxa viària i l'increment demogràfic de l'època, va anar-se gestant la necessitat i la sol·licitud per deixar de ser un quart d'Andorra la Vella per passar a ser la setena parròquia.

Entre les dues parròquies del centre agrupen el 47% de la població, el 56% de les empreses i el 46% dels turistes. Ara però ens estem adonant com ha estat una línia mal traçada que separa les gestions de l'urbanisme, la circulació, la distribució i recol·lecció de les aigües, el comerç, el turisme i tots els serveis socials.

Convindria fer-se la pregunta si és una bona manera per gestionar totes aquestes qüestions. No em refereixo a si les competències comunals haurien de ser estatals sinó a que molt probablement no tenen l'organització jurídica adequada. Andorra i Escaldes necessiten ser dues parròquies separades pel pes poblacional que representen, però aquesta separació està afectant seriosament en la gestió de temes tant importants com el trànsit, l'eficiència dels serveis i de retruc totes les conseqüències d'una mala gestió.

Sempre he pensat que, com a país, ens manquen dues lleis importants, que aportarien l'eficiència que li manca al sector públic i solucionarien la manca de coordinació amb el sector privat. Per a molts una llei és només quelcom que delimita què es pot fer i què no es pot fer, però una llei també és quelcom per promoure i incentivar. En aquest sentit, s'hauria de legislar d'una banda els consorcis i d'altra banda l'àrea metropolitana.

No és normal que un carrer separi dues polítiques de gestió tant divergents. Mentre que Andorra reclama unes competències per gestionar la capitalitat, Escaldes treballa de forma independent el seu centre. I així des del 1978, mai un mateix partit polític ha gestionat els dos comuns alhora, fet que ha comportat dues gestions i dues visions que no concilien.

A l'avinguda Carlemany no fa falta jugar a pilota perquè només a 170 metres hi ha tot el Carrer Parnal (tallat al trànsit), on els nens i les nenes tenen tres cents metres de carrer per jugar amunt i avall, al Parc del Roure i en ple centre de la ciutat.

Hauria d'haver decisions que no les haurien de prendre els polítics sense cap mena de coneixement en gestió de negocis. Així es va entendre amb Andorra Turisme, on la gestió professional està assegurant la rendibilitat dels diners en promoció. El mateix s'hauria de fer amb la gestió de l'avinguda de les botigues. Si bé els d'aquí els anomenem Carlemany i Meritxell, per anar bé les dues haurien de tenir una mateixa gestió, des d'un consorci públic i privat, per tal d'assegurar que tots els diners invertits, siguin públics o privats, no es malbaraten amb idees peregrines com les que varen patir al seu dia els d'Andorra la Vella, o les que podríem viure a Escaldes amb la restricció total del transit a l'Avinguda de Carlemany.

Per a més informació consulti l'edició en paper.