• Els del 82, tot i que n'hi hagi pogut haver 81 altres anteriorment, foren diferents

Els aiguats del 82 (1982) són recordats aquests dies, 30 anys després, i ho seran en el futur i de manera particular pels seus impactes catastròfics.

Aquells van causar la pèrdua de 12 vides humanes, els cinc infants Xènia Armengol i Domènech, Meritxell Flogny i Viusà, Òscar Armengol i Domènech, Cristina Vallmitjana i Piedrafita, Patrícia Ducos i Castellví i els set adults Josep Armengol i Egea, Elena Domènech i Perarnau, Núria Viusà i Galí, Amadeu Rossell i Ubach, Michel Ducos, Mª Lluïsa Piedrafita i Manzana i Francesc Joval i Balletbó, colpint famílies senceres i tota la societat andorrana.

Les restes d'impactes van ocasionar quantiosos danys materials i van suposar un punt i a part. Un reset per al país.

I és cert que en la història de les nostres valls n'hi han hagut, n'hi ha i n'hi hauran molts més d'aiguats ... Però els del 82, tot i que n'hi hagi pogut haver 81 altres anteriorment, foren diferents. Fou la primera vegada en què la nova Andorra, encara preconstitucional, era sacsejada. Es posava a prova com a societat moderna però encara adolescent, i on la ciutadania i les institucions van haver de demostrar que estaven preparades per a nous i majors reptes. Com ho varen demostrar a partir de la unió i solidaritat que es va generar.

I en dono fe, com un testimoni més que va viure aquells dies, participant en el sometent d'Andorra la Vella, ajudant a dirigir el trànsit en alguna cruïlla o prohibint l'accés a algun pont malmès que travessava el Riu Valira.

Anant on se'm va dir des del Comú d'Andorra la Vella, que va exercir realment la capitalitat del país constituint-se com a centre d'operacions.

Els impactes dels aiguats de 1979, 1957, 1937 i si suposem quatre de promig per segle, en els nostres passats 20 segles d'història, no van tenir l'abast tant catastròfic. Concretament perquè a nivell territorial els de 1979 varen afectar només a Sta. Coloma o els de 1957 només el centre de la parròquia d'Andorra on avui és el Parc Central, i el 1937 només Encamp. I sobretot perquè la població el 1937 era inferior als 5.000 habitants, el 1957 de 6.424 habitants mentre el 1982 ja era de 39.940 habitants i avui s'ha doblat.

El sentit comú ens diu que uns nous aiguats similars als passats, avui poden fer més mal pel creixement poblacional i l'increment d'ocupació del sòl, que s'ha donat arreu i especialment en els fons de totes les valls del país.

El risc derivat d'un aiguat o fenomen natural, és a dir la probabilitat de sofrir un cert nivell de conseqüències és igual o depèn de tres factors: de la perillositat (primer) o probabilitat d'ocurrència de fenomen d'una certa intensitat multiplicat per la vulnerabilitat (segon) o probabilitat de produir-se danys en les estructures de possible afectació i multiplicat pel cost (tercer) o danys resultants possibles sobre les estructures i persones afectades.

El segon i tercer factors és a dir la possibilitat de danyar més estructures en haver-n'hi més i, en aquest cas, el major cost econòmic per afectació a més estructures i major dany a persones en haver-n'hi també més fan que avui el risc d'un aiguat futur pugui ser molt major al passat si no s'actua clarament sobre el primer factor, és a dir reduir la possibilitat d'ocurrència del fenomen d'una certa intensitat.

Aquest fet s'ha assolit part amb la canalització del rius, però només en part. I aquesta no és total.

Conduir totalment les forces de l'aigua i altres materials, imprevisibles i desconegudes també s'ha mostrat insuficient per impossible, raó per la qual, i per aconseguir reduir la probabilitat d'ocurrència dels aiguats, només s'han previst dues solucions, la de contenir o emmagatzemar un volum suficient d'aigua o bé d'alliberar-ne una part establint zones inundables i que ajuden a treure, en els dos casos, cabal de les lleres i velocitat a l'aigua. L'aplicació d'aquesta segona opció en les nostres valls amb uns fons de vall ocupats i uns traçats de riu encaixonats abans d'aquestos es fa difícil per no dir impossible. L'única solució viable sembla ser doncs la del contenir. Afortunadament hi ha dos punts en el curs dels rius Valira d'Orient i del Valira del Nord que permetrien fer un barratge de contenció amb capacitat d'estocar uns 2,5 milions de m3. Aquests són el Roc de la Garganta al Lloset pel Valira d'Orient i entre la Serra de l'Honor i el pont vell d'Anyós al Valira del Nord.

A la destrossa provocada pels aiguats, la va seguir la crisi generada per la devastació que va comportar.

I a aquestes dues s'hi varen contraposar la unió i solidaritat entre tota la gent i les institucions que van fer front a la primera, i les ganes de sortir-se'n, també units, perquè es creia en Andorra i la necessitat de refer-la, a nivell públic i a nivell privat, van fer front a la segona.

El 27 de novembre de 1982 publicava a Andorra 7 l'article titulat Viure d'esquena al riu on les reflexions que hi feia continuen sent vàlides. Hem de respectar, integrar i cuidar els rius, com a elements paisatgístics però sobretot com a elements naturals amb personalitat pròpia, tant a nivell rural com urbà. No podem continuar visquent d'esquena als rius i desaprofitant tot el seu potencial.

Avui, la globalització i el món digital poden fer pensar a alguns que es pot prescindir del país, del territori, les seves institucions i sobretot la seva gent, i no és així. Avui més que mai, entre les persones a títol individual i la seva relació amb el món hi cal, per a no perdre'ns en els remolins mundialitzadors, anònims i anorreadors, estar ben ancorats en un port concret i real que ens protegeixi de les tempestes i ens permeti fer-nos a la mar del món amb una identitat que ens atorgui uns referents per a orientar-nos en el trajecte. I aquest port, mil·lenari i fruit de l'esforç i sacrifici de moltes generacions, no es pot deixar a la mercè de ningú o de pirates.

Avui més que mai hem d'estar units i ser solidaris, la gent, el territori i les institucions.

Els 30 anys passats ens han de fer present que el risc de tenir nous aiguats és cada dia que passa més probable, i a la vista del país que hem fet i volem, la nostra vulnerabilitat i costos probables, en cas d'impacte, han augmentat considerablement. La canalització dels rius va ser la resposta encara preconstitucional.

La nova Andorra, la constitucional, s'examinarà i haurà d'estar millor preparada que no pas avui, per quan vingui la nova patacada d'aigua, quan toqui, si no vol tenir un encontre catastròfic major.

Per a més informació consulti l'edició en paper.