Foto: EL PERIÒDIC

Quan en la dècada dels 90 es va estendre la idea que aniríem envers una nova societat, la del coneixement, i que disposaríem d'eines i instruments per comunicar-nos sense límits geogràfics i aprofundir en totes les matèries, semblava que la nova era atorgaria més oportunitats i drets. Això és el que va passar. Un creixement esperançador, tot i les desigualtats, però important i que arrossegava amb entusiasme, va quedar esvaït per un altre creixement, el de les finances, que van fabricar diners virtuals i riqueses imaginàries.

En no haver apostat veritablement per la societat del coneixement i haver utilitzat totes les eines per a una economia de fórmules incomprensibles per a la majoria de mortals, ara estem davant d'una pèrdua definitiva del saber. Indubtablement que queden les eines de comunicació i que només estan en crisi alguns països occidentals. El problema és la influència d'aquests països en l'economia i relacions en general i que el que fa deu anys era paraula d'evangeli, avui és pecat foradat. La qüestió és que el saber, el coneixement no és solament la xarxa, sinó que cal fer coses i aplicar-se en fer-les correctament, cosa que només pot ser fruit de l'estudi i de l'experiència.

La desaparició de la indústria siderúrgica, el tancament de les empreses, la impossibilitat de viure i fer recerca a l'hora, les dificultats davant la investigació en el món de les arts o de la literatura poden correspondre a altres etapes històriques, la fi del treball artesanal, el canvi en el treball industrial, a allò que un temps es deia: oficis que desapareixen. El coneixement els inclous i si es perd l'experiència, significa que hem fet un pas enrere, un de més.

Per a més informació consulti l'edició en paper.