• Habitualment, sempre va darrere, en un acte de modèstia que no comparteixo

Foto: EL PERIÒDIC

Terriblement inquieta. Petita, no massa. Equilibrada, malgrat tot, jo diria. Uns ulls com aglans de la tardor andorrana. Veu. Veu. I nervis. Però calor que li sorgeix de l'interior a arreu, arreu.

Ella ha gaudit molt. Era i és maca, no només d'ànima –jo sóc dels qui respecta l'ànima i ella també !– també de bellesa física. Semblaria que els anys no passin per a ella. Ni per al Josep, ni per al David i la seva filla «equatoriana», l'Alexia, i els néts.

Ha patit –¿quina persona intel·ligent no pateix ? Els imbècils no saben el què és patir (no només físicament, sinó mentalment), però ella ho assumeix dins d'una simbiosi i osmosi especials. Jo sempre he pensat que «patir recrea memòries inesborrables».

M'encanta escoltar-li el seu francès d'escola de monges franceses. Adoro el seu català d'Andorra. El seu castellà de moltes lectures i, avui, passat per l'Equador. Perquè la Cristiana ha llegit, i llegeix molt, encara.

Habitualment, sempre va darrere... en un acte de modèstia que no comparteixo. El Josep Claverol –per a mi amic, amic, des de no fa pas massa temps–, el seu «imprescindible» fill, David, que sembla un esquirol gran, per allò de rosegar i rosegar. Però, terriblement fidel i persona bona, en un niu d'escurçons.

Sempre he pensat que el temps –és a dir, l'espai i els espais, el temps i els temps– no es poden desmuntar.

El temps, el dia a dia, és el què ens dibuixa i determina. ¿Ens explica ? A la Cristiana, sí, penso jo, també. Segur. Segur que és una persona que viu la vida com si fos un estel que vola i vola... Ella té una capacitat intel·lectual i cultural –amb els seus teatres adients, només mancaria!– importants, arrelats a la gran «Comedie Française», i al Goldoni italià. La seriosa, la de sempre. Ha patit dolor, ha compartit molts interrogants, moltes incerteses, abismes, esdevenidors, i molt amor, afecte, afecte, amistat també ! I el seu cabdal i el seu contingut insubornables a «Radio Andorra» i a «Sud Radio». Recordo, també, els documents gràfics. I la veu!

A Andorra no he vist massa creadors, i creadores. Sí, potser sí: el Serafí Reig, l'Antoni Pérez, el Joan Rosanas, el Dr. Vilanova, segurament l'Elidà Amigó, la Quima de Santa Coloma, el vell Sangrà... i, certament, la Cristiana Mailhos, per a mi. Ella, durant temps un xic encoberta, perquè ella és molt humil.

A voltes, em recorda el gran llibre del Gorki, La mare. I les darreres persones que m'han impressionat. Les dones de la literatura i del cinema. La dona com a persona, no com a objecte buit. I veig des de Godard, a Antonioni, a Fellini...

La Cristiana em sona, també, a gregorià. El gregorià no té hores, malgrat existeixen maitines, primes, nones, vespres... completes també. El gregorià és un lament mig àrab, mig cristià. Sona i sona, es repeteix, fins i tot pot avorrir. El gregorià diuen que el va inventar... No és, però, només el crit llastimós d'un poble, davant de Déu. Jo mateix, amb veu escarransida i rogallosa, en una nau gòtica (jo no m'escoltava, o sí ?), recitava salms plens de rancúnies, alguns suggerien sobre tot aguts, aguts, però també moltes defallences davant de Déu.

Jo cantava, recitava –la nau gòtica silenciosa. Ningú no responia, però jo cantava... ¿Cridava?

La Cristiana Mailhos és la força indomable en un món on –ella ho sap molt bé– hi han salmòdies gregorianes. I persona, sobretot persona.

Jo diria que és el camí de la vida nostra, tan tendre i adusta, a l'ensems.

Recorda que el temps passa, però no deixa rastres que esborrin la gran capacitat de vida, com la que transpira la Cristiana.

Per a més informació consulti l'edició en paper.