• Com trobar una activitat relaxant per fer front a l'estrès quotidià d'Andorra

Foto: NOE

El doctor House, facultatiu convencionat amb la CASS, em va recomanar que fes una activitat relaxant perquè estava a punt de semblar un culebron de TV3, sempre tan ple de morts, traïcions i personatges torturats pels problemes. Vaig pensar en l'estudi dels lepidòpters, la filatèlia, l'avaluació de l'impacte del mercuri en els empastaments dentals o els trens en miniatura. Després vaig tenir la intenció de decorar el pis a l'estil feng shui però el fet que un edifici emblemàtic d'aquest disseny fos el World Trade Center de Nova York em va dissuadir ràpidament. També vaig valorar la possibilitat de dedicar-me al cant o al ball. Tothom és lliure de fer el ridícul com millor li sembli, només faltaria. Però al segle XXI hi ha maneres més modernes i elegants de fer-ho que trepitjant compulsivament la teva parella o provocant el pànic entre els membres d'una coral amb una veu d'ultratomba, més horrorosa que una catapultada de fems.

El que està clar, a criteri de l'especialista mèdic, és que necessitava un hobbie que em distragués. Perquè els temes passen amb tanta velocitat que, quan te n'adones, ja no són ni actualitat. A les universitats del món mundial ben aviat explicaran la teoria del caos mostrant un mapa d'Andorra; una pel·li del James Bond, al costat del que està passant aquí, és un balneari de l'Imserso, i sovint es fan unes interpretacions com les dels que volien prohibir Barri sèsam als menors, amb l'argument que s'hi insinuava una relació homosexual entre l'Epi i el Blas. Immers en aquest estrès diari, em vaig inscriure a un centre de relaxació zen però el meu recorregut va acabar al quart dia quan vaig ser incapaç de fer una reflexió al voltant de la pregunta: ¿Té un gos la naturalesa de Buda o no? Em va semblar una cosa tan rara com la samarreta de la selecció catalana de futbol dissenyada per Custo o com veure un ós blanc al Sàhara, i no hi vaig tornar. Finalment vaig optar per dedicar-me a conrear un petit hort al balcó. Tot i que l'experiment em feia més por que els ponts de lianes en Tintin, m'hi vaig llançar perquè en la quotidianitat trobem les grans aventures i les grans demostracions de valor. Em vaig estudiar el catàleg de l'empresa Hortàlia com si fos el mostrari de Congelats la Sirena, per poder comprar uns recipients fets amb fusta de pi de primera qualitat, als quals hi vaig afegir, entre d'altres, terra i llavors certificades amb substrat ecològic. I em vaig posar a la feina amb la fúria d'un guerrer semita de l'Antic Testament, conscient que el risc zero no existeix i que els nens no vénen exactament de París.

Cada dia em mirava la meva petita plantació com si fos un ninot amb la ventosa, d'aquells que posen als vidres del cotxes i plenament conscient que la meva àrdua tasca com la de l'ornitorinc, constituïa una aportació a la sostenibilitat i a la biodiversitat. A partir d'ara, a més dels productes de l'hort, menjaria falafel, rissotto de blat, patates fregides d'agricultura ecològica, seitons ètnics, multiculturals i pescats seguint les directrius del protocol de Kyoto i, utilitzaria aigua d'origen freàtic per als glaçons del gintònic. Les condicions meteorològiques van ser excel·lents tot i que va ploure tant que, una mica més, deixo de ser agricultor de balcó per transformar-me en palmípede. Mai no he cregut en esperits, ni en fenòmens paranormals, ni en aparicions, ni en misteris però un dia van sortir els primers tomàquets. Petits, grocs i algun amb unes ratlles com les de les pilotes de tennis a la pista central d'un torneig del Grand Slam. Una mica més i, amb l'emoció, gairebé em cauen llàgrimes com gambes de Palamós, de les de 130 euros/quilo. M'arriben a aturar en un control d'optimisme, de preferència a Catalunya o a França perquè aquí al pas que anem aviat no hi haurà ni vehicles ni policies, em fan bufar i els rebento l'aparell. Em punxen al braç -no el telèfon- i en comptes de sang, vesso salsa de tomàquet i no del Solís precisament.

Amb els meus tomàquets a la mà semblava una folklòrica espanyola tornant d'una triomfal gira americana i, fruit de l'alegria o del fred que havia agafat al balcó, tenia les galtes lluentes i vermelles com les del Monchito, el ninot del ventríloc José Luis Moreno. Em sentia com un Mimosín de cotó fluix o un nuvolet de sucre perquè em podria autoabastir seguint el dictat de la doctrina del quilòmetre 0, l'slow food, sobretot ara que amb les pensions de la CASS pinten bastos segons els darrers informes. I content com un nan, després de fer-li un petó a la Blancaneus, me'n vaig tornar al doctor House per explicar-li les meves proeses agrícoles.

L'home va ser tan oportú com la biògrafa del general Petraeus i em va dir que m'oblidés dels tomàquets perquè el que havia de fer era conrear unes altres plantes que no fossin les solanàcies ni que produïssin coses comestibles. Quan ja m'emocionava davant la perspectiva d'acollir marihuana al balcó, em va fer una analogia entre el jardí i el cos humà, no només físic, sinó també l'emocional i el mental. Me'l mirava com si em parlés des del llom d'un elefant o com si tingués al davant aquell que incita els catalans a no venir a esquiar a Andorra. Em va fer un símil entre les capes de pinassa que recobreixen el terreny i el conjunt d'imatges, pensaments, sentiments, condicionaments que hem anat acumulant amb el pas dels anys i que sovint ens han allunyat de la llum i ens han fet entrar en una gran confusió. En el meu cas de confusió res. Ara ho tinc molt clar. Havia cregut, durant molt de temps, que la meva planta era una mimosa púdica, que quan la toquen es tanca sobre ella mateixa i recull les fulles en pocs segons quan, realment, és un cactus saguaro. Ho aguanta tot, però si el burxes punxa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.