Recordo el sotrac que vaig sentir quan vaig llegir a l'enganxós cartell d'un balcó de París la paraula grève. A Espanya vivíem sota la dictadura i la menció de la vaga era alguna cosa semblant a la paraula Bastilla. Demà (per avui) sembla que se celebra una vaga general, però la litúrgia d'acompanyament és menys emfàtica que de costum, i Cándido Méndez i Fernández Toxo, sense restar res de la seva importància jeràrquica, semblen aquesta parella familiar que en els concursos televisius apareixien com «amics i veïns de Madrid».

La vaga general sembla ja un d'aquests esdeveniments previsibles que se celebren un cop l'any, com les falles de València, i on tot sembla previst, des de les flamarades a la vigilància dels bombers, des de les batalles del percentatge de participació al malenconiós dia següent, on ja només queden cendres i el record d'una llàgrima rodant per la galta de la fallera major.

Corren mals temps per a la lírica, però no són millors per a les vagues generals, i no et dic per a les revolucions, sobretot quan falten idees, i els líders sindicals que protesten pels 20 dies d'acomiadament per any treballat, acaben d'acomiadar els seus treballadors atenint-se a la norma contra la qual protesten.

Corren mals temps per als desnonaments, i fins els banquers, que porten desnonant tota la vida, sense que se'ls hagi alterat la digestió, prefereixen fer cas al poder polític que, per cert, ha actuat com un Hugo Chavez qualsevol, tal com si les lleis no les haguessin de aprovar abans al Parlament.

Demà (avui) diuen i comenten que hi ha vaga general, sembla que sí, baixen les temperatures i per compensar es proposa una tardor calenta, segons el corresponent programa de festes sindical.

Per a més informació consulti l'edició en paper.