• He pensat que el rellotge no té números. Només fràgils minuteres que s'enforteixen

Foto: ÀLEX LARA

Dins de les meves etopeies hi ha una persona, que qualifico de valuosa, d'humil, i de sàvia, que no sé com descriure-la. No, no ho sé!. Més enllà de l'entranyable afecte a ell i a la seva família, li tinc un gran respecte per la seva filosofia natural, un cop experimentada i soferta, patida i contrastada, i per això el gran repte: escriure del Daniel Armengol i Millat és escriure de la vida. De la vida, i això no és gens fàcil. Com tampoc fer-ho de la mort. Ai!. Ho ha vist, contemplat, resistit, gairebé tot des de l'inici del Segle XX que, és com dir, l'any passat. ¿I jo què he vist ? Li hauria de dir, per exemple, excel·lència, il·lustríssima o com a mínim senyor. Però a ell, venint de mi, aquestes falòrnies no li plauen. Conserva el sentit del poble estret, benaurat, potser esquifit, però de pam a pam. Jo també l'heretat aquest sentit del món: el pam a pam.

Per a mi la vida no té anys. Ell, als 60 de la seva cronologia ja tenia el mateix seny que el d'avui. El què succeeix és que, el d'avui a les posobres dels 100 anys del rellotge, és més pouat, espartà, més silenciós, un xic allunyat. Realment què deu emmagatzemar dins de la seva closca de rellotge vell, gairebé de col·leccionista, autèntic, sincer i sencer ? Mira més els ulls de l'interlocutor i pensa: escolto, responc?... El vell Tadora !. Jo, també ?.

Ho he escrit altres vegades, però avui ho vull fer amb altra manera de dir-ho: érem als anys 73 del segle passat. Despatx de Sindicatura General. Jo d'esmicolat secretari de Sindicatura, i de sota del meu petit despatx escoltava una veu cridanera però, a la fi, assenyada amb les mares i els pares: «Que el Servei d'Ordre Andorrà, s'havia vist obligat a ‘engarjolar' a algun que altre fill en una nit ...» Fills (filles encara no, després sí) que al llarg dels anys foren consellers, cònsols, batlles, advocats, procuradors... Així s'escriu la història vertadera. La veu que jo escoltava de dalt estant era la del cap del Servei d'Ordre Andorrà, el Daniel Armengol i Millat que feia, i en tots els sentits, alhora de pedagog i de pare, i d'amic. I de «policia», certament, que aleshores significava agent del servei d'ordre. Ai ! l'ordre !.

Sempre m'ha costat molt fer una etopeia, és a dir assajar de dissenyar (com els vells dibuixants...) una fesomia física i inversemblant d'una persona –a la que respecto, i estimo molt– que ha trencat els rellotges. Aquí no valen marques: ni «Omega», la del 007, ni la que arlequins o arlequines venen i venen... per als rics. Per als pobres ja fabriquen altres missatges d'ídols de fang: futbol..., per exemple. No ens adonem que tot o gairebé tot no és res més que –no pas un circ, esplendorós el circ!– sinó una gran «estafa» moral i no sé que més?

Ídols que també han entrat a casa nostra, a Andorra. Ai!.

Per això, una persona –amb els seus errors, mancances, silencis, sol o acompanyat, és clar, sinó no seria humà– que em pot explicar la història del nostre petit país, durant tot el segle XX, i inicis del XXI i a més que escolto (respectar és abans que estimar, sempre) profundament, és un bé de Déu per a aquest observador d'Andorra. Em refereixo, aquí sí, al venerable Daniel Armengol i Millat. De segur que li faran homenatges merescuts, només mancaria! Fins i tot, per part dels qui venen rellotges. Però, testimoni intel·ligent i lúcid (no són adjectius sinònims!) d'Andorra, els qui el coneixem, l'estimem i el respectem som els qui hem cregut –ja sé que la societat ha canviat– que, abans que tot, (així era abans el país) cal la humanitat d'una persona de la terra, callada, prudent, que creia com a cap del Servei d'Ordre Andorrà, que escoltar, després dialogar, i després, sempre amb la llei (què és la llei ?), decidir, fins i tot cridar..., de sota el meu despatx oficial.

Quina gran persona! Oi?

Testimoni del 1933, de la primera Guerra Mundial. De la segona. Enmig, de la civil, espanyola. I del pas de l'oblit a ser «envejats». No m'agrada l'enveja, tampoc la no memòria de quan érem el que érem.

Les grans persones, a vegades, no necessiten rellotge. La vida és per a mi com deien els clàssics, en aquest cas, els veritables i antics «propietaris» dels «famosos» EUA:«Les meves paraules van unides a les grans muntanyes, a les grans roques, als grans arbres, unides al meu cos i al meu cor. Tots m'ajudeu. Amb força sobrenatural. I tu, dia. I tu, nit ! Tots em veieu. Unit a aquest món!». Eren els indis «americans» que van destrossar i aniquilar els del far west.

Sempre he pensat que el rellotge no té números. Només fràgils minuteres que cada dia s'enforteixen. Cal saber, però que, a vegades, els rellotges s'espatllen. Com –de manera merescuda– Daniel Armengol i Millat, que des del seu gran i profund silenci continua un gran diàleg per a tots, obert, receptiu, commovedor amb el lent pas de les minuteres del rellotge, en aquest cas, vivent i present fins gairebé els 100. I espero que més i més...!

Per a més informació consulti l'edició en paper.