• Els experts en sociologia han descobert un nou exemplar humà al país

Els catàlegs publicitaris de joguines, de preus irresistibles i de roba exterior i interior dels 3 suisses han convertit la bústia de casa en una mena de borsa marsupial però sense cangurs ni koales. Hi he buscat ofertes, targetes dinàmiques o 3x2 d'antídots per a picades de serps verinoses, màscares antigàs, sensors detectors de tsunamis, i radars per saber per on vindran els punyals que, últimament, van emmetzinats amb una barreja de curare, cicuta i poloni. També necessito inhibidors de freqüència per a les veus apocalíptiques de visionaris de decadència i catàstrofes, que són tan antigues com la humanitat mateixa, i que ens amenacen amb totes les plagues d'Egipte i l'infern del «foc etern» i del «cruixir de dents» que ja ens ensenyaven al catecisme precomunió. Els psicòlegs, els psiquiatres i gurus alternatius tenen l'agenda més plena que el carnet de ball de la gran duquessa Anastàsia i la musiqueta que et posen als despatxos quan et fan esperar al telèfon; és de corridos del mexicà José Alfredo Jiménez cantant allò que es comença sempre plorant i «així plorant s'acaba». Pel carrer la gent diu el mateix que va incloure Cabrera Infante en els seus Tres tristes tigres: «ja no es pot més», que es repeteix com un ‘mantra'. I així les coses entraran en el llarg hivern amb el descontentament dramàtic que aventurava Shakespeare i amb tanta alegria com en els adéus de Lluís XVI i de Maria Antonieta.

Sembla com si l'hemisferi esquerre del cervell, on hi ha la base del pensament lògic i racional, s'hagi atrofiat i que hagi estat substituït per eructes primaris i xivarris puerils. Torna a posar-se de moda Schopenhauer, el gran referent del pessimisme filosòfic i, al mateix temps, es produeix el tradicional retorn estacional de determinats temes apocalíptics, com si de cop l'inconscient col·lectiu, el despertés una incògnita remota i en primera instància, pulsió regiradora: la fi del món atribuïda a un calendari maia, el meteorit que cíclicament ha de topar amb la terra, el canvi climàtic, la construcció de l'Estadi Nacional al camp del Consell... Hauríem d'incloure, en l'anomenat «govern dels millors», un ministeri de Desgavell i Caos amb un batlle al capdavant perquè tenim un país al qual cada dia li passa una cosa i mai no és bona, circumstància que aprofiten els profetes per amenaçar-nos amb grans càstigs com la projecció d'una de les pel·lícules cursis de Sam Mendes, un concert de Radiohead, i tot tipus d'infortunis com al pobre Eustaqui de Roma. És cert que hem anat a la Lluna, hem entès què és el bosó de Higgs, hem descobert que a Mart hi havia hagut aigua fa milions d'anys, que transformem la fruita de temporada en productes de tot l'any, que cultivem transgènics, i que un austríac consumidor de Red Bull ha estat capaç de trencar la barrera del so en caiguda lliure, però seguim essent tremendament vulnerables. Contra això ens queda el recurs de pensar que si vam sobreviure a la física quàntica, als logaritmes i als neutrins, també podem sobreviure a aquesta moguda o si més no, apuntar-nos a un curset de coaching i programació neurolingüística. Encara que també hi ha el recurs d'emprenyar-se.

Perquè des del Big Bang, la terra ha vist passar éssers i espècies de tot tipus. Darrerament els experts en sociologia i en estudis de població han descobert que, en algunes zones del país, ha arrelat un nou exemplar humà. L'han batejat amb el nom científic d'andorranus mosquejatis. N'hi ha que adopten forma de policia, de duaner que reparteix fulletons o de ciutadà que observa com el país no té un refredat sinó que està en coma per culpa d'una pulmonia i que la recepta no pot continuar sent una culleradeta de Dalsy, una miqueta d'Apiretal, o unes paraules amb gust de Prozac però sense els seus efectes curatius. Si German Monster visqués aquí s'hauria quedat tan perplex com un carnisser vegetarià. Hauria demanat el llibre de reclamacions davant de tanta deixadesa, tanta confusió i tantes contradiccions i se n'hauria anat a aquest planeta que han descobert, i que és potencialment habitable a només 42 anys llum de distància de la Terra. Apareix la Merkel i diu que necessitem un gran esforç durant 5 o 6 anys per superar la crisi. Tot un premi Nobel d'Economia com Josep Stiglitz, afirma amb contundència que «no hi ha llum al final del túnel» i surt la ministra espanyola d'ocupació, amb unes ulleres, com les de les hostesses de l‘1,23, responda otra vez , assegurant que ja es veuen els primers senyals de recuperació.

Ho tenim tan clar com jo, després de llegir el text de 65.000 paraules de la directiva europea sobre la grandària de les cols. Podem actuar amb la desesperança d'un condemnat escrivint demandes de gràcia, caure en l'apatia, que per als estoics del període hel·lenístic era el camí a la felicitat, en l'avorriment, que és l'ataràxia dels pobres d'esperit o intentar-hi posar unes dosi d'humor tot i que sembli difícil. És una de les facultats més gratificants de la intel·ligència humana; una de les més sanes en el sentit d'ajudar a viure millor, a ser més feliç. Això m'ha costat una mica però ho he entès fins i tot jo, que arrossego traumes d'infància, m'agraden els animals i que sóc de lletres. I els de lletres som especials però no tan babaus com sembla.

Per a més informació consulti l'edició en paper.