IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR

'Spartium junceum'

En el meu pas per Catalunya interior, país serè i ponderat, miro els balcons amb senyeres, i em venen a la ment els econòmics, sobris versos de Salvador Espriu: «Ara digueu: La ginesta floreix,/ arreu als camps hi ha vermell de roselles». Símbol del rejoveniment, de la primavera espiritual i eterna, de la calor, la ginesta floreix als mesos de maig i juny, però de vegades, en certs llocs, torna a florir a la tardor. La ginesta és la flor de l'alegria, «l'enamorada» de Joan Maragall, que es regira «furiosa al sol rient». És la flor de l'esperança, en la qual «Catalunya ha parlat» al poeta manacorí Jaume Vidal Alcover. És la flor de la llibertat que té la grogor d'una candela encesa, d'una foguera sagrada, i «de l'aire en fa el nostre aire/ que és tan bo de respirar», com deia, amb enyorança, Ventura Gassol, preocupat pel futur de la terra («Catalunya! Catalunya!/ bé tardes prou d'arribar», exclamava al mateix poema).

Aquells qui vau néixer a prop del Mediterrani probablement integreu la ginesta en el vostre univers de tal manera que eternament forma part de la vida i de la mort. La deveu recordar com la va recordar Serrat (Mediterraneo) quan demanava una bona vista de cara al mar per a quan es morís: «Mi cuerpo será camino, / le daré verde a los pinos/ y amarillo a la genista». (La va recordar, i va donar l'ocasió d'aprendre una nova paraula a força gent, ja que la majoria dels espanyols coneixia –i coneix– la ginesta pel seu nom castellà més comú, immortalitzat pels grandíssims poetes: «la retama».) Per a vosaltres, –no tan sols el dia de Corpus, quan els carrers i les places es troben sembrats de les seves flors, sinó sempre i arreu–, la ginesta deu ser una presència constant, una memòria del cor. Jo, en canvi, no tinc cap imatge d'aquest curiós arbust de tiges verdes que em vingui de la infantesa. Vaig néixer lluny de tots els mars del món.

Vaig veure la ginesta per primera vegada quan viatjava per França, i em va semblar extraordinàriament bella. Vaig demanar el seu nom els meus amics francesos. Em van comunicar que es deia «genêt»: un nom amb història. Segons expliquen, l'any 1128, Geoffroy V «el Bell», comte d'Anjou i de Maine, va sortir a fer un tomb pels camps florits de ginesta a la vora de la ciutat de Mans, quan li va aparèixer un unicorn amb rostre de dona, vestit de robes d'or. Des del dia de la miraculosa aparició, el comte va professar una extraordinària fascinació per la ginesta. La va convertir en el seu emblema, i va ordenar que la plantessin a totes les seves terres. Mai més va sortir de casa seva sense que una branqueta de ginesta decorés el seu barret. Per aquesta raó, la gent que sempre ha sigut aficionada a ficar sobrenoms als poderosos, als famosos i als rics (tot i que un cert instint igualitari la impulsa a oferir el mateix tracte als pallassos i als altres pobres una mica particulars) el va rebatejar com a «Plantagenêt». Aquest nom va ser l'origen de la dinastia principesca medieval particularment important, els membres de la qual van ser comtes d'Anjou i de Maine, i després, per matrimoni, reis d'Inglaterra, ducs de Normandia i finalment, ducs d'Aquitania.

A Rússia, la ginesta es coneix principalment com a una planta del sud que s'utilitza en la producció de cistelles i cordes, teles i escombres, i representa un interès considerable per l'apicultura: les abelles que atreu produeixen una mel de característiques excel·lents.

Per a més informació consulti l'edició en paper.