Mariano Rajoy ha presumit sempre de ser un home previsible. I aquesta condició l'ha presentat també com a imatge de marca del seu partit, una formació que, diu, manté un mateix discurs en qualsevol racó d'Espanya. Els seus mesos de govern a Madrid han perforat aquesta previsibilitat personal, i, com per contagi, l'actuació d'algun líder autonòmic del seu partit contribueix a l'esforç.

L'última mesura adoptada pel president de la Comunitat de Madrid, implantar el pagament d'un euro per recepta, és el paradigma dels canvis imprevisibles. Quan es va implantar a Catalunya, Rajoy va dir no ser partidari i la líder dels populars en aquella comunitat, Alicia Sánchez Camacho, ha instat a Artur Mas a rectificar una mesura que considerava injusta i feia pagar doblement als ciutadans catalans. Però no només això.

La predecessora de González, Esperanza Aguirre, també es va mostrar contrària a la mesura, no només perquè considerava que la seva contribució a la sostenibilitat de la sanitat pública era menyspreable, sinó perquè el cost de la gestió administrativa podria superar l'hipotètic benefici.

Diu el nou president madrileny que l'euro per recepta no és una mesura recaptatòria sinó dissuasòria.

Però el contribuent no entén que la dissuasió es carregui contra ell, que no és qui emet la recepta, ni comprèn com podria dissuadir la malaltia per evitar suportar el gravamen. En una democràcia, el sistema recaptatori ha de buscar la proporcionalitat i la solidaritat. I sembla evident que gravar de manera lineal la malaltia a qui la pateix dinamita dos objectius.

En fi, que en aquesta matèria coincideixo amb Mariano Rajoy, Esperanza Aguirre i Alícia Sánchez Camacho, a qui m'hagués agradat sentir en les últimes hores amb la mateixa vehemència amb la que van criticar l'euro per recepta català que tanta polseguera va aixecar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.