• Des d'Andorra, l'autora ens parla de filosofia, de teologia, de l'infinit i del quotidià

Foto: EL PERIÒDIC

Les bicicletes no es mengen. Vet aquí un títol que pot semblar un estirabot, el que els francesos en diuen una «boutade». En realitat, és el nom que l'autora del llibre dóna a la petita història del robatori d'una bicicleta: res a veure amb el dramatisme de la pel·lícula El lladre de bicicletes, exponent del neorealisme italià. És obvi que les bicicletes no es mengen ni que sigui amb patates, però la hipèrbole es pot fer realitat si el lladre es menja el producte de la seva venda, una mena d'anti-justícia poètica.

Se sol qualificar als col·laboradors dels nostres diaris, revistes i butlletins, d'articulistes, així, genèricament, però d'articles i articulistes n'hi ha de diverses menes: el columnista, el cronista, l'editorialista, el «gasetiller» i fins i tot el redactor de simples i asèptics comunicats de premsa. Potser perquè l'art de glosar té uns precedents gloriosos en les lletres catalanes, o perquè cervo un record entranyable del mestre Josep Fontbernat i el seu «Glossari andorrà» que escoltàvem cada migdia per la ràdio allà pels començaments dels anys seixanta –sí, eren unes Gloses parlades, llegides pel seu autor, creador, diríem, i és que aquí per aquelles calendes la premsa escrita no existia. Bé, doncs és per això que qualifico de Gloses els «soi-disant» articles de l'Alexandra Grebennikova. Per això –i, sense anar més lluny, pels Glossaris de l'Eugeni d'Ors: perquè a primers del segle passat, les seves Gloses donaren la pauta a l'aparició de l'ideari estètic de l'estil noucentista català. I per les posteriors Gloses de Josep Carner, que consolidaren el noucentisme, és a dir, modernitat, de forma magistral. I si amb la meva apreciació estic dient que aquestes noves gloses faran època, doncs, potser sí: i ¿per què no?

El contingut del volum és seleccionat no amb un criteri cronològic, seguint un ordre d'aparició dels escrits, sinó per blocs o capítols que l'autora ha seleccionat de manera força coherent. El fil conductor que cus l'enteixinat del llibre és de caràcter intimista. La mateixa autora, tot just comencem la lectura, ens sol·licita –ens demana– intimitat: «T'estic parlant amb els ulls embenats, no sé qui ets i em preocupa no saber-ho. Estic intentant descriure't, tan cegament, i em sap greu no poder-ho fer bé, i et dic: estimat lector, perdona que no et conegui». I tant al llibre com en les noves sèries de gloses que ara segueix escrivint i que apareixen regularment en publicacions periòdiques o ocasionals de les Valls, hi trobem la confirmació d'aquesta seva prosa poètico-intimista.

En l'excel·lent pròleg escrit pel Sr. Vicenç Mateu, el Síndic General de les Valls, se'ns diu que «l'Alexandra ha esdevingut una de les veus principals a través de les quals l'Andorra de les primeres dècades del segle XXI es contempla i s'explica a si mateixa, sense cap dels prejudicis culturals i comunitaris que formategen la nostra visió de les coses». No es podria dir amb més claredat i encert. La perspectiva amb la que veu l'autora el paisatge humà i social d'Andorra manca dels arbres que no deixen veure el bosc. Aquest avantatge, però, té la contrapartida de l'efecte «síndrome del foraster» del qual és molt difícil, per no dir impossible, desempallegar-se, i és que és un fet irreversible. Per molts quintars preceptius de sal que un forà es cruspeixi, no pot alterar la realitat. Jo mateix n'estic afectat, i fa més de mig segle que vaig arribar.

El síndrome de foraster normalment es reconeix en que l'afectat mai no parlarà despectivament del país que l'ha acollit. Certes qüestions les tractarà tan delicadament com si caminés sobre closques d'ous i mai tampoc militarà en cap bàndol o facció... Bé, si algú es pot saltar la barrera, serà la Grebennikova, cognom que literalment vol dir «dona de la muntanya».

De la delicadesa i enginy polit amb el qual l'Alexandra tracta la política nostrada se'n troba la mostra en el relat «L'altra esquerra». Conta que una vegada un grup d'andorrans anava d'excursió en un autobús, i en un moment donat el guia diu: «I ara, presteu atenció al paisatge que s'obre a l'esquerra». Els andorrans, com una sola persona, van girar el cap a la dreta.

Les temàtiques que tracta l'Alexandra en les seves gloses són variades, virolades i calidoscòpiques, diríem que es passeja per l'univers fent tot sovint parades. Des d'Andorra, ens parla de filosofia, de teologia, de l'infinit i del quotidià, parla del seu país d'origen, d'experiències personals i alienes, fa retrats de personatges i pinta poètics paisatges, escriu i descriu, sempre amb una prosa rica, entenedora i assequible. Té sobretot una traça singular per convertir els envitricolls de les inseguretats atàviques que ens poden treure el son en problemes poèticament solubles. Quan vol, descriu la realitat viscuda de forma magistral. Prenc per exemple quan explica que va anar a Ca la Vall a assistir a l'acte solemne de jurament de càrrecs i els comentaris que feien els parents i amics dels nous membres electes del Consell General: l'amè relat és digne d'un conte de Gògol.

El llibre, que es compon d'un nombrós recull de les gloses escrites per Alexandra Grebennikova, és un producte d'un prolífic, talentós i apassionat treball. Bon nombre de textos van acompanyats d'il·lustracions de l'artista Jordi Casamajor.

Per a més informació consulti l'edició en paper.