• Sap ser i sap estar, la qual cosa és cada vegada més estranya en un món d'egòlatres

Foto: TONY LARA

Des de fa molts anys, potser influenciat pels films del Walt Disney, l'havia intuït com una « rateta sabia ». I ho dic amb enteniment, afecte, respecte, però també –cal dir-ho– amb aquell toc d'humor i d'ironia plens de realisme de qualsevol modest observador, com deia el vell i gran Joan Rosanas de la meva aventura creativa.

La Teresa és un xic –no massa!– menuda, un sac (sense cordills) de nervis. Viva, sempre a l'aguait, a disposició del client, i sobretot dels què ella considera amigues, i amics. I el què en diuen servicial, perquè com ella diu «La vida és difícil».

Regenta «La Manduca», a prop, tot just tocant de la Plaça de les Arcades. Ho ha viscut –com les persones que no tenen por ni a la pluja ni als torbs–, gairebé tot. Però per això, no deixa d'oferir somriure, ulls com aglans, i un rostre menut, però amb marcades espurnes. Té, a la tendeta petita, el millor de les «delicatessen», que avui es «VIP», però ella amb regulars i respectables lleis de l'economia lliberal.

A mi, el que m'admira és que no para. Com s'ho fa? Ho ignoro, però és terriblement eficaç. Em recorda, a voltes, el què la meva mare en deia: una «Trenca-ametlles». Jo l'admiro –per això, aquest breu retrat– i l'escolto amb el seu parlar ràpid, pressut, a voltes tremolós. Ai! Un sac de nervis. Sí? Però ella –la Teresa– sap dirigir-los, avançar-los o retirar-los. Em refereixo a la vitalitat, a la força, a l'eficiència.

Sap ser i sap estar, diria, la qual cosa (els dos infinitius ser i estar) és cada cop més estrany, en un món d'egòlatres, de maleducats i de pensar que sense jo, el món, Europa, Andorra desapareixerien. És la pretesa fortitud que ens volen vendre mercats, alguns medis televisius d'arreu del món. I la famosa publicitat!

La Teresa de «La Manduca» té records, però sobre tot emmagatzema bona memòria d'ella mateixa, i dels qui ha vist entrar i sortir del seu establiment des d'anys ençà. Per a mi la memòria és molt més important que la «crònica» desvalguda del què hagués pogut ser, i mai més no serà. Mai!

Per això quan passo –amb el bastó de pastor a la mà dreta–, miro més enllà dels vitralls de «La Manduca», esplèndidament il·luminats. En la Teresa i en la seva motxilla de treball penso que no hi ha foscor, ni penombra mai, sempre i quan hi hagi, darrera les llums, els vidres i les viandes i begudes, una persona com ella, i com altres.

Ella va néixer a Lleida capital. El meu pare, a Alpicat. Ella, quan tenia un any d'aire i d'afecte, es personà a Andorra, o, més ben dit, la personaren. Per tot això forma part de les moltes persones, masculines i femenines, i subjectes de les meves «etopeies», de la meva geografia on les persones són incombustibles. Clar que sí! I per mitjà dels seus dos fills, certament, més, ella! I de la seva família! I del seu món fràgilment a recer.

Per a més informació consulti l'edició en paper.