Quan estrenàvem democràcia, fins i tot encara a la transició, teníem molta pressa –com no podia ser d'altra manera– per suprimir totes les barbaritats judicials de la dictadura: des de lleis com la vergonyosa «de ganduls i malfactors» fins als propis tribunals que les aplicaven, aquells terribles «TOP» (Tribunal Ordre Públic desapareguts el 1977) que manejaven les presumptes llibertats sense haver de donar comptes a ningú. No sóc jurista, però recordo que l'autoritat del pare sobre els fills arribava a extrems insuportables, o que les dones, pel fet de ser-ho, no podien tenir ni comptes corrents al seu nom en un banc sense l'autorització del marit i va caldre esperar fins el 1978 perquè es deroguessin els articles del Codi Penal relatius a l'adulteri, una norma legal que tutelava concepcions estrictament morals i absolutament discriminatòries.

Vam optar per la reforma i no per la ruptura, molts d'aquells magistrats van seguir als seus llocs encara que se'n van incorporar molts altres amb autèntica vocació democràtica. El temps es va encarregar de la resta. Però com sempre –i més a Espanya– l'afany per superar un passat indigne ens ha anat portant a situacions que, almenys, em permetran que qualifiqui de polèmiques. I així ens trobem amb fets i lleis tal vegada ben intencionats però que és necessari revisar amb urgència. El jutge de menors Emilio Calatayud i alguns altres que prediquen en el desert, i fins i tot són expedientats, estan farts de posar de manifest el que per a moltíssims ciutadans s'han convertit en autentiques aberracions jurídiques.

La Llei del Menor és manifestament millorable. Que la denúncia d'una dona per maltractaments –i sóc plenament conscient del jardí en el qual em fico– signifiqui l'estigmatització immediata del marit o la parella així, sense més, és alguna cosa que convindria replantejar-se quan és sabut fins a quin punt s'està abusant d'aquesta situació. Que donar un carxot al teu fill s'hagi convertit en la possibilitat real d'un allunyament, judici i condemna per maltractaments (ha ocorregut) és un disbarat sobre el qual algú hauria de pensar.

No sé si amb tots els problemes que tenim hi ha temps per a això. Temps sempre n'hi ha, clar, el que no sé és si hi ha ganes, interès, tranquil·litat per debatre-ho sense clixés de progre o conservador sinó això que en diem sentit comú. Que el passat hagi estat vergonyós no significa que el present sigui perfecte.

Per a més informació consulti l'edició en paper.