• La possible arribada del Cirque du Soleil coincideix en un mal moment per a la cultura

Foto: NOE

He cobert amb èxit el Xiprer Tour 2012, etapa andorrana que s'hauria d'incloure en la Setmana Europea del Turisme de Cementiri, he pogut comprar quatre panellets sense haver de demanar cap préstec, i he menjat bolets. Si no et perds per la muntanya buscant-los, són un dret democràtic, però les castanyes, habituals també de la tardor i de Tots Sants, ja són un monopoli dels polítics i dels bancs. Sobretot perquè les de menjar, aquest any, són horroroses, i cares. Ja poden combatre l'anèmia i augmentar el colesterol bo però et deixen l'estómac fi. Potser també vénen de la Xina com els pèsols tenyits de verd, que perden el color quan es cuinen, les orelles de porc falses i aquella col que porta una substància cancerígena anomenada formaldehido també coneguda per metanal i que, amb el seu consum, et converteix en un ferm opositor per a una plaça al cementiri. Aquest lloc és per anar-hi de visita ja que encara no tinc preparades les dues monedes perquè Caronte, amb la barca, em passi a l'altre costat. Hi he portat les jardineres comprades al comerç Espanya, que pel baix preu i la qualitat són dignes de ser subhastades a Sotheby's i tornar cap a casa ben alegre que és bo per a la salut com diria Voltaire. Tot i que amb les declaracions del candidat d'Iniciativa per Catalunya Joan Herrera que va posar Andorra com a exemple del que ha de ser una Catalunya independent, i les gestions per tenir una seu de l'Instituto Cervantes a Andorra, hi ha vius que provoquen uns ensurts de mort. I així anem: com hipocondríacs intercanviant receptes d'automedicació a l'estil Somnis d'un seductor quan Woody Allen feia pelis i no postals turístiques plenes de clixés, i conscients que canviar les coses requereix molta fe en l'impossible.

Hi ha un desànim general. Aquest arronsament d'esquena amb el qual s'esfumen de sobte les converses. ¿Fins quan? Quo usque tandem com proclamava Ciceró en la seva Primera Catilinària davant el Senat romà. Era l'any 63 abans de Crist. Encara que per Crist el que vivim cada dia: conflictes sindicals, enrenou entre els motoristes de la Policia, malestar dels petits comerciants d'Andorra la Vella, cessament de l'activitat d'empreses constructores, embolic per un premi d'investigació històrica...A vegades el senyor Murphy hauria de tenir el detall de deixar-nos en pau i que la cua de la caixa del Punt de Trobada batés rècords de velocitat i que poguéssim agafar la torrada al vol abans que caigués a terra pel costat de la mantega. Però ni amb això tenim sort. Anem a la Seu d'Urgell el divendres, quan les notícies parlaven, amb les dades del Centre Nacional del Trànsit, que l'entrada de vehicles durant el pont de l'1 de novembre no havia estat la que s'esperava i ens trobem amb 10 quilòmetres de retenció per tornar al país.

El panorama és com per fer-se president del club de fans de José María Aznar amb una aplicació sadomasoquista de la màxima de les societats benestants: qui no es consola és perquè no vol. Són temps durs. Són temps difícils perquè l'entusiasme l'expliquen des de maternal però el fracàs l'hem d'aprendre ben solets. Es dispara contra tot i a discreció. Primer vam passar de la preocupació a l'angoixa. Després de l'angoixa a la sensació de desemparament. Aquest és el camí que en els últims mesos ha recorregut l'estat d'ànim d'Andorra, òrfena de lideratge polític, econòmic i social, acrítica i intel·lectualment limítrof. La civilització havia passat per aquí en un altre època i, sobre el seu cadàver encara calent, formiguegen túnels del terror, centres de free style, granades de la guerra civil espanyola i bars de montaditos. Així, l'anunci de la possible entrada del Cirque du Soleil a Andorra amb un espectacle exclusiu i amb una inversió, per part del Govern, de 2,5 milions d'euros ha estat tan oportú com un atac de tos en un concert de Raxmaninov, i ha estat explicat amb la sequedat d'una enciclopèdia barata de suplement dominical de diari provincià. Gran part de la població s'interessa tant per la cultura com jo per la reproducció dels hipopòtams. Alguns, especialment d'origen espanyol i que viuen al país des de gairebé el pleistocè inferior, estan tan disposats a parlar la llengua oficial com l'etrusc arcaic i a molts, els llibres els agraden tant com als talibans tot i que han pogut arribar al grau d'evolució dels papagais grisos, que viuen a la selva africana, i que pensen de forma lògica, similar als micos i als nens de tres anys. Passen d'exposicions, obres de teatre i conferències, però no de la paternitat de Messi, i se'n foten de tot com dels mitjons que portava Mao Tse Tung al seu enterrament. I entre els que els agrada seguir l'activitat cultural n'hi ha que tenen altres preocupacions com ara la d'arribar a final de mes, cosa que explicaria, en part, que una obra de teatre com Incendis, amb 18 nominacions als Premis Butaca, no omplís l'Auditori Claror i que el supervendes Joan Pera no exhaurís les entrades per Violines y trompetas en dos dies, com fa habitualment.

A més, hem de tenir molt clar que la crisi genera terror i que la por és incompatible amb les idees noves a l'estil del Cirque du Soleil, sobretot si recordem activitats engrescadores que han desaparegut com el Festival de Jazz d'Escaldes-Engordany, el de Pallasses d'Andorra la Vella o el Concurs Montserrat Caballé de Sant Julià de Lòria, per esmentar-ne algunes. Davant d'aquest panorama, el tema del Cirque du Soleil s'ha d'explicar bé, amb gestos i frases senzilletes, com si indiquéssim el camí del Roc de l'Àliga, a un turista japonès. Més que res per no continuar pensant que som un país petit, però que tot ho volem gran.

Per a més informació consulti l'edició en paper.