IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR

L'any passat el Servei de Protecció de Drets dels Consumidors de la Federació Russa va sorprendre la massa dels ciutadans incloent el julivert (petroselinum crispum) en la llista de les plantes que contenen substàncies narcòtiques i verinoses. La variant russa de la xarxa de seguida es va omplir de comentaris d'aficionats a la jardineria, preocupats i segurs de que faltava ben poc per a que els agents de la policia apareguessin a les portes dels seus horts. El julivert és un dels condiments tradicionals tant de la cuina mediterrània com de la cuina russa, i és tragicòmic, imaginar unes forces especials d'ordre públic destrossant les quatres branques de julivert que creixien als balcons i als jardinets dels meus antics veïns. Cosa que fa recordar, sense que hi hagi connexió aparent, la cançoneta popular catalana de les nenes maques que al dematí «s'alcen i reguen el seu jardí»:

Julivert meu, ¿què t'ha passat?

Sense cap fulla, sense cap fulla,

julivert meu, ¿què t'ha passat?

Sense cap fulla i el cap per ‘vall.

No sé com va acabar la història dels amants del julivert. És cert que com moltes altres plantes considerades inofensives, el julivert és lleugerament tòxic consumit en grans quantitats. En tot cas, sembla que tot va començar perquè s'havien descobert, en algun lloc de la Federació Russa, unes plantacions enormes de julivert, situades al costat de les destil·leries i destinades a la producció de drogues perilloses. M'imagino el desconcert de les autoritats en adonar-se de l'existència d'una preciosa fàbrica de verins, fins a la data del seu descobriment perfectament legal.

S'ha de reconèixer que els russos, des dels temps immemorials, han considerat que el julivert era una planta indispensable en la màgia negra que protegia als bruixots i a les bruixes dels monstres que ells mateixos havien creat. Se suposava que també podia protegir a la gent corrent de la dolenteria sobrenatural dels fantasmes i morts vivents: en cas de caure víctima d'un atac de fantasmes, s'aconsellava preguntar als atacants si portaven julivert: l'atacant, en sentir la pregunta, es dissoldria a l'aire (en canvi, de cara a les dones d'aigua només funcionava la referència al donzell amarg; el julivert les extasiava i corries el risc d'acabar sota l'aigua per sempre). A Roma Antiga, també existia la tradició de portar una branqueta de julivert enganxada a la roba, per protegir-se dels esperits malignes. Quant als grecs, solien adornar els caps dels atletes guanyadors dels jocs panhel·lènics.

Als fragments que s'han conservat dels escrits d'Hipònax, ciutadà d'Efes, trobem els cants dels jocs infantils d'origen ritual on es menciona aquesta planta:

–On tinc les roses, on les violetes, o el julivert?

–Aquí estan les roses, aquí les violetes, aquí el bell julivert.

Les propietats medicinals del julivert són conegudes; se'n extreuen els components per a diversos medicaments, incloent-hi agents antidepressius. Sabem que ja el gran metge Galè de Pèrgam (129 – 216 AD) curava ferides amb les fulles del julivert que feia portar de Macedònia.

De la poesia catalana, a banda de la cançó de les nenes maques, recordarem el julivert de la Maria Mercè Marçal («De parar i desparar taula», al llibre «Terra de mai») que es refeia màgicament, esperant l'estimat:

Amor saps?, tot avui, la meva porta

frisant per fer-te pas s'obria sola.

S'han omplert de viandes plats i taula.

Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.

El julivert s'ha refet. (El rellotge

toca les cinc. Vindràs?)

I l'estimat –com es costum dels estimats a la literatura– mai no apareixia.

Per a més informació consulti l'edició en paper.