Foto: EL PERIÒDIC

El dia que Eugeni Abril va morir hi va haver molta tristesa al seu poble. Era considerat una bona persona, no solament perquè mai havia tingut ni una petita fricció amb ningú, també perquè havia donat un cop de mà a tot aquell qui havia demanat la seva ajuda. La família plorava el seu traspàs. Dona, fills, néts i altres familiars sentien una pena profunda. Els veïns i coneguts lamentaven la seva mort. A la vetlla del difunt tothom recordava les seves qualitats i la bona disposició que sempre va mostrar per fer el bé. Una tristor sincera omplia tothom. El seu enterrament va ser una expressió de dol popular malgrat no haver estat mai el finat una autoritat. El dolor que la seva família sentia per la seva pèrdua s'agreujava pel sobtat desenllaç, ja que la vigília de la seva mort es trobava perfectament i havia fet el que habitualment feia, sense que res indiqués que aquell seria l'últim dia de la seva vida terrenal. Els plors que acompanyaven el seu record intentaven apaivagar el patiment d'aquells a qui havia estimat i l'havien estimat força. La idea de la seva absència perpètua turmentava els més pròxims. El desconsol que sentien era molt intens. La imatge del seu taüt col·locat al nínxol i cobert amb la làpida era present al cap de la seva dona i fills que havien sentit en aquell moment l'abandó que es fa dels difunts al camp sant, recordant aquell vers del poeta que es lamentava de la soledat en que quedaven els morts. La intensitat del dolor que sentia la família de l'Eugeni Abril contrastava amb la intensitat del benestar que ell sentia. Al traspassar l'espai i el temps era com si hagués trencat els lligams que l'encadenaven a un món imperfecte que havia deixat enrere. Mai havia sentit tanta plenitud. L'harmonia i la bellesa que ara contemplava l'omplien de tal manera que sentia una felicitat molt més intensa que la que havia conegut. Malgrat haver estat una persona feliç allò superava totes les expectatives que durant la seva vida hagués pogut tenir respecte a la benaurança. Era com si tots aquells a qui es trobava l'embolcallessin amb un amor profund que reflectia els sincers sentiments que sortien dels seus cors. Tant se valia que fossin coneguts o desconeguts. Se sentia transformat i feliç perquè ja no esperava la mort. Si la seva família, que tant l'estimava, el veiés pels nous viaranys de llum i vida s'eixugaria les llàgrimes i deixaria de plorar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.