Foto: EL PERIÒDIC

Actualment els homes del temps ens anuncien en els mitjans de comunicació si farà calor o fred, si plourà o si nevarà, i està molt bé per prevenir-nos de diversos riscs sobretot si hem d'anar a la muntanya o d'agafar el cotxe. Abans anàvem a peu i també abans la saviesa popular havia elaborat una espècie de mapa del temps anual, ja que teníem après el que ens vindria a sobre doncs més o menys sempre feia i encara fa, un temps similar en cada període estacional. Per això el novembre comença amb la Bufada de Tots Sants i després ve l'Estiuet de Sant Martí. La Bufada de Tots Sants, enguany una mica avançada, s'ha fet sentir de valent per dir-nos que l'hivern s'apropa, fet totalment normal en un clima de muntanya com el nostre dintre de la zona temperada nord de la Terra, on les estacions són força marcades, no com a les zones tropicals que tenen unes temperatures sense gaires variacions, sense anar més lluny Canàries. Alhora que hem sentit el fred ben viu hem gaudit doblement de la plenitud del nostre paisatge, per una banda les tonalitats dels colors de la tardor que per aquestes dades ens amaren l'esperit amb una variació de grocs, taronges, vermells i algun verd i per l'altre la blancor de les primeres neus en els cims de les nostre muntanyes, que en el meu cas m'emociona especialment, i em fa sentir una alegria que deu ser ancestral, doncs a tots els pobles de muntanya la neu era i és ben rebuda, sempre com a símbol d'una bona anyada. Ja ho diu la dita: « la neu ve de Déu, any de neu any de béns».

Tota aquesta joia l'hem poguda completar escoltant la Tardor de Vivaldi. I enmig de tanta bellesa, les visites als cementiris i el record dels nostres difunts. La paradoxa de la vida i la mort, perquè la bellesa, encara que sigui de la tardor, i per tant un pèl melangiosa, sempre és plaent, i visitar els cementiris és, si no trist, nostàlgic. Segons Joan Amades la festa de Tots Sant és d'origen celta i ens recorda que pels pobles nòrdics tenia un sentit ramader, doncs els pastors tornaven a les valls amb els ramats després de les pastures d'estiu. Tots Sants seria doncs una fita entre els ritus dels pobles ramaders i al culte col·lectiu als avantpassats i difunts. Des de temps immemorial és tradició menjar castanyes torrades i panellets (s'ha perdut el nom de migetes amb què també eren coneguts els panellets). I si no vigilem perdrem la sonoritat de la paraula Castanyada, per l'anglicisme del «holloween» o «halloween».

Per a més informació consulti l'edició en paper.