Quan tens la sort de veure com el temps va passant. Quan tens la sort de veure al teu voltant les mateixes persones de fa vint anys. Quan tens la sort de viure amb els teus, veure com van creixent, ja sigui perquè els infants comencen a ser nens, els nens a ser adolescents, els joves pares primerencs, i els pares avis. Quan tens la sort de viure com les generacions se succeeixen com si fossin escales mecàniques en les que et fan pujar d'esglaó en esglaó sense adonar-te'n. Quan tens la sort de disfrutar dels avis, que han esdevingut rebesavis.

Llavors, veus moltes coses més enllà del que succeeix dia a dia.

Veure el present des dels miralls, des dels ulls que ens envolten, d'aquelles persones amb qui hem conviscut èpoques anteriors. Llavors es veu el present tenint en compte tot el que ha anat passant.

Quan s'assoleix la maduresa del present, s'assoleix la capacitat crítica que t'aporta la distància vers el dia a dia. És una crítica que va començar, quan un era jove, en la supèrbia de la crítica als demès i que acaba, quan un ja no és tan jove, amb l'humilitat de l'autocrítica.

Llavors, quan el silenci és un bon amic i la soledat el teu animal de companyia. Llavors un se n'adona com la vida d'un mateix, l'autobiografia del que ens ha anat passant, és en ella mateixa la nostra pròpia bildunsgroman.

Una paraula alemanya que designa el gènere literari de les novel·les d'aprenentatge, de desenvolupament personal. No són novel·les de ficció, que també, sinó que recullen la trajectòria evolutiva del personatge principal que recorre des de la seva joventut fins arribar a ser l'ideal de dona o home fet i cultivat. En les obres literàries més representatives d'aquest gènere: en Goethe (1749-1832) amb els Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, en Jane Austen (1775-1817) amb Seny i sensibilitat o Emma, en les de Herman Hesse (1877-1962) amb Demian, en Thomas Mann (1875-1955) amb La muntanya màgica, en James Joyce (1882-1941) amb Retrat de l'artista adolescent. Però també en les novel·les del nostre present com les de Coelho (1947) amb L'alquimista, o les de Ruiz Zafón (1964) amb L'ombra del vent.

Aquest gènere, no tan sols ens acosta al creixement personal dels seus personatges, sinó a la del mateix escriptor (sovint són obres parcialment autobiogràfiques), i alhora, més o menys subtilment, a l'aprenentatge del mateix lector.

Però quan aixequem la mirada de les lletres que tenim al davant, mentre llegim aquest article o el llibre de capçalera. El cert és que nosaltres, els que tenim la sort de viure i veure el què ens envolta, també vivim la nostra particular novel·la de creixement i aprenentatge.

Llavors és quan ens surt aquell petit somriure vers el record de nosaltres mateixos, amb les pallassades que vàrem fer quan érem joves, o veient les tonteries que continuen fent alguns dels nostres contemporanis dient-nos allò que ja no ens creiem.

Llavors també ens surt aquella mirada trista, que mira a l'infinit, recordant bells moments que mai més es tornaran a repetir, i que per sempre més recordarem. No estan en cap llibre, però estan en tota mena de records que es fan presents en alguna foto, en cançons o racons en els que vàrem viure, i que mai s'oblidaran.

Per a més informació consulti l'edició en paper.