• En un temps reculat, però, aquest material anodí era cobejat i valorat com l'or

Foto: SERGI MAS

Estem tan habituats a trobar-nos el vidre pertot arreu que gairebé ni ens n'adonem. El trobem als aparadors i als interiors de les botigues i establiments, a les finestres de casa, als automòbils, veiem ostentosos edificis recoberts de vidre que volen cridar-nos l'atenció sense aconseguir-ho. Girem la vista en rodó i veurem vidre fins i tot si ens endinsem al bosc, lloc on és més que possible que ensopeguem amb alguna vulgar botella. En un temps reculat, però, aquest material anodí era cobejat i valorat com l'or, i també adorat; el mateix rei Salomó es va veure contret a blasmar les excessives exaltacions idolàtriques d'aquells que contemplaven el vi a través de les transparències màgiques de les seves copes de vidre.

¿Què era el vidre? Una invenció dels Déus? Misteri. Plini, cronista romà és qui va revelar, encara que d'una manera no massa clara, la gènesi del vidre. Li va semblar que els egipcis observaven que a les parets dels seus forns de ceràmica s'hi formava un suc espès que regalimava i que les gotes que queien i es refredaven esdevenien brillants i dures com gemmes. Vers el 2500 abans de Crist els forns egipcis eren alimentats amb llenya i carbó de les seves cendres. Els sacerdots n'extreien el natró, que fonien a baixa temperatura. Juli Cèsar, havent sotmès Egipte va exigir com a tribut de guerra joies de vidre. A Roma es va començar a produir el vidre uns trenta anys abans de l'era cristiana i d'allà el va passar a les províncies. Les excavacions de Pompeia evidencien que les seves cases disposaven de finestres envitrallades.

Des de l'edat mitjana a Catalunya es treballava un vidre bufat que en temps d'expansió va voler competir amb Venècia, tradicional indústria artesana que va perdurar fins que després de la Segona Guerra Mundial es van anar imposant nous mètodes mecànics que alliberaven els obrers especialitzats d'una feina extraordinàriament feixuga, però que també en anar tancant-se gradualment fàbriques i tallers els privava de guanyar-se la vida. Avui dia la poca activitat d'aquest ram de l'art popular és residual. Actualment, però, hi ha símptomes, intents meritoris de l'art del vidre, de ressorgiment, però en el vessant creatiu, no pas com a indústria.

Curiosament Andorra, que no ha produït mai vidre, disposa d'una bona escola d'art a Escaldes on s'investiga, estudia i treballa excel·lentment aquest material, no ensenya encara la tècnica del vidre bufat però sí com es fan vitralls, com aquells de les catedrals gòtiques però en versió moderna.

Al Principat s'ha usat el vidre des de fa segles, el mateix que a les comarques veïnes, poc o molt en tenien totes les esglésies. ¿Qui dels que tenen any més any menys no recorda aquelles botelletes en forma de figa de coll de dama de color verd fosc, en deien precisament figues, amb un contingut inquietant sortit de ca l'apotecari? ¿O aquella mena de campana transparent protegint una imatge damunt la calaixera? ¿O aquells gots i copes gruixuts que pesaven qui sap lo?, ¿i aquelles bales de colors dels infants, i les padrines comptant entre els dits els granets del rosari color de vidre negre?

La cristalleria era un signe de prestigi, juntament amb la llosa fina, els plats d'estany i la coberteria bona. S'omplia l'escudeller i el porró; el genial porró a taula, i ple! Aquella era una casa que mostrava una bona imatge.

Peu de foto dels dibuixos:

–Porró folrat de cànem trenat, és un porró de segador, es duia a la sega i a la batuda, la cobertura era per protegir-lo dels cops i per mantenir el vi fresc, el que reprodueix el dibuix és d'un vidre extremadament prim i lleuger, és un prodigi que hagi arribat sencer fin avui. Té uns cent anys.

–Setrilleres dobles, d'aquesta peça se'n deia matrimoni, volia dir que oli i vinagre queden inseparablement units. No ha estat mai usat. De facturació barcelonina, vidre bufat. Anys trenta del segle passat.

–Càntir de vidre bufat d'una transparència blavosa que canvia segons hi dóna la llum, és una peça més de decorar que no pas per usar. Principi del segle XX.

–Canadella d'església, de vidre de color ambre, del segle XIX.

Per a més informació consulti l'edició en paper.