• Vila Barbaro i vila Emo. Dues viles de camp de Palladio amb frescos de Veronese i de Zelotti

Foto: EL PERIÒDIC

Aquests dies d'octubre diàfans, amb un sol benigne, ni freds ni calorosos tenen una llum encara vibrant que transforma el paisatge en un idil·li visual. És un període que en un altre època, i per a determinat públic, es considerava adequat per a l'estiueig. Amb aquesta finalitat, durant el seu viatge a Itàlia, Goethe es traslladà a Castelgandolfo a l'octubre de 1787. Allà gaudia d'excursions, buscava bolets o investigava el paisatge tot descrivint-lo literària i pictòricament. Alternava inquietuds intel·lectuals, vida social i el festeig a dues beutats: una romana i l'altra milanesa.

En la dolça villeggiatura (estiueig) de Castelgandolfo, la societat romana i cortesans europeus hi llogaven viles o habitacions per gaudir de la natura i relacionar-se. Al segle XVIII es popularitzà el patró d'estiueig que al XVI inaugurà l'oligarquia veneciana per raons terrenals i metafísiques.

L'arquitecte Palladio (1508-1580), de qui Goethe esdevingué un compulsiu estudiós, construí per el patriciat venecià viles de camp idíl·liques on passar llargs estius. Uns estius, però, diferents al de Goethe i als nostres! D'aquestes viles de camp palladianes, que són una fita en la història de l'arquitectura, en veurem ara dos exemples amb els que acabaré la trilogia d'articles dedicats a Palladio.

La república veneciana, aprofitant una fase de pau, després de ser derrotada en la guerra contra el Papa i els seus aliats (Lliga de Cambrai, 1508-1516), optà per potenciar les possessions a terra ferma on enterraria les fortunes guanyades en el mar. Així, el patriciat venecià disseminà l'interior del Veneto de residències que afavorien el control dels treballs agrícoles i els permetien de desenvolupar uns ideals de vida lligats a la natura i a models clàssics. Palladio, compartint la filosofia dels seus comitents, va ser l'arquitecte que donà forma als seus desitjos. Els projectes palladians responien a condicionants intel·lectuals, financers i politics irrepetibles.

A la caiguda de l'imperi romà les guerres obligaren a fortificar les residencies camperoles. Només la pau italiana aconseguida per Lorenzo de Medici (1449-1492) va fer realitat el somni d'una vila com les que construïren els romans. Lorenzo n'encarregà una a Giuliano da Sangallo (1445-1516), la vila de Poggio a Caiano (1480) a 20 kilòmetres de Florència. Posteriorment a la mort de Lorenzo, noves guerres varen alentir el desenvolupament d'aquestes residencies fins l'esmentada etapa de pau veneciana. Aleshores, Palladio va recollir la cobejada demanda.

Palladio va ser l'artífex d'un important conjunt de viles declarades patrimoni de l'humanitat per la Unesco. Les estades a Roma, l'estudi de Vitruvi, dels monuments antics, dels treballs de Rafael, de Giulio Romano i de Miquel Àngel encaminaren al jove arquitecte envers projectes amb els que superaria les solucions de Sangallo.

En el seu llibre I quattro libri dell'archittetura (1570), Palladio elogiava la vida en aquestes residències: «La vida a la vila, a peu i a cavall, conserva la salut i robustesa i l'ànim cansat de l'agitació de la ciutat, es restaurarà i consolarà i tranquil·lament, es podrà atendre als estudis de cartes i a la contemplació. Com els antics solien retirar-se amb la família i virtuosos amics».

I és que les viles de camp a mitjans del 1500 eren quelcom de més que una factoria agrícola. Eren un espai per a a l'estudi, per a la vida contemplativa, per gaudir de les arts, per la pau... Eren la recreació del paradís terrenal, un locus amoenus (lloc amè) per alguns beatus ille (feliços aquells). Els patricis s'hi traslladaven a l'arribada de la calor i s'hi quedaven fins l'octubre, els mesos importants per els treballs del camp.

A Maser, la família Barbaro gaudia d'aquest temps suau del mes d'octubre instal·lada a la vila que Palladio els hi havia dissenyat al costat de les vinyes. La vila Barbaro (1557) va ser encarregada per dos germans, Marcantonio i Daniele, els principals mecenes de l'arquitecte. El projecte comptà amb un altre artista extraordinari, Veronese (1528-1588), per a les pintures murals. El propi Daniele Barbaro, un dels homes més cultivats de Venècia, dirigí l'equip. La sintonia entre arquitecte, pintor i comitent convertí la vila Barbaro en el capolavoro dels dos artistes. Vila Barbaro va ser concebuda com un espai de fusió entre el món profà i el sagrat on la família perfeccionava la seva naturalesa humana amb l'exemple i l'ajut diví. Els raïms els hi collien els camperols, però Bacus i els deus de la llar, pintats per Veronese, afavorien la verema. Els Barbaro estaven al mig.

El projecte de Palladio, situat davant d'un turó amb bosquet, una font i envoltat de vinyes, està format per un cos principal avançat (la casa del padrone) a les laterals porticades i dos pavellons als extrems per els colomars i cellers. Les línies del conjunt són baixes. La casa dominical, coronada amb un frontó suportat per quatre columnes gegants, evoca la façana d'un temple grec. Els cossos laterals, desproveïts d'ornamentació, contrasten amb el bloc principal i amb els colomars. A les façanes d'aquests colomars, al meu entendre, Palladio esquematitzà la façana del temple cristià de Santa Maria la Novella (Florència) construïda per Alberti al 1456. A Santa Maria se celebrà el Concili de Florència (1439-1445) entre l'església ortodoxa i la romana aportant, els savis ortodoxos, els coneixements que sustentarien el Renaixement (seguirem amb Santa Maria més endavant). En els colomars dos rellotges de sol amb inscripcions llatines i gregues substitueixen la rosassa de l'església. Realment, la façana de la vila sembla un retrat del comitent doncs, Daniele Barbaro era patriarca d'Aquileia, un principat eclesiàstic d'origen ortodox amb ritus propi. A més, com humanista, Daniele buscava la fusió entre el món clàssic i el cristià. La seva immensa cultura, estudis filosò fics i fortuna li permeteren d'anar més lluny que qualsevol altre comitent.

A l'interior, la planta de la vila conforma una estructura de creu grega que condueix al visitant fins un absis ideal (estança principal), davant sala de la font i del nimfeu. Aquests darrers són el sancta sanctorum de vila Barbaro. Les fonts (també anomenades deus) tenien origen sagrat i, al voltant, s'hi construïen santuaris (avui, Caldea). També, l'edifici de vila Barbaro s'erigeix com un santuari des del que s'accedeix a la font (darrera el cos principal). Simbòlicament, l'aigua és purificadora i la font s'equipara al brollador del paradís d'on sorgia la força immortal de l'home. El conjunt de font, gruta, nimfeu i llac, potenciat amb escultures d'Alessandro Vittoria (1525-1628), és un témenos, un espai sagrat que invita a la vida con

templativa. O, pot ser, a l'evocació ritual del mite segons el qual el matrimoni simbòlic entre una nimfa i un patriarca atorgava autoritat al príncep i al seu llinatge (Daniele Barbaro, patriarca d'Aquileia). L'aigua sagrada del brollador alimenta la font de Neptú (deu del mar, protector de Venècia), situada davant la façana principal. Font i brollador estan alineats en un eix que creua l'edifici, unint el destí immortal dels Barbaro amb el de Venècia. El programa pictòric es desenvolupa al voltant de l'eix.

Com l'obra de Palladio, els frescos de Veronese emanen harmonia. La seva pintura, caracteritzada per el colorisme i el luxe, està, a vila Barbaro, emmarcada per l'arquitectura clàssica. L'extraordinària qualitat, coherència i originalitat del cicle pictòric mereix atenció i contemplar-lo sense turistes ajuda força. De fet, els visitants són tan escassos que, anys enrere, les senyores de la casa sorprengueren a una amiga meva convidant-la a un té. No cal dir que li varen fer sentir Vila Barbaro com un espai ben viu!

Caminant en direcció al saló principal el visitant se sent acompanyat pels individus que formaven part de la casa representats sobre el mur en trompe l'oeil: un caçador, una nena darrera d'una porta, un gosset... Paisatges arcàdics i unes suonatrici amb els seus instruments musicals ens evoquen l'harmonia quotidiana, tot conduint-nos envers l'harmonia còsmica que regna al Saló de l'Olimp, l'avantsala del brollador.

Les pintures del saló són la clau del conjunt. En un article interessantíssim (Divine Love and Veronese's Frescoes at the Villa Barbaro) la Dra. Inge Jackson Reist en fa una interpretació que provaré de sintetitzar. Segons l'autora, el pintor ha dividit el mur en diferents registres que van des del món profà al diví (volta). Entre l'un i l'altre, hi situa a membres de la família Barbaro curiosament recolzats en una balustrada i, a cada cantonada de l'estança, diferents deus simbolitzen els quatre elements (aire, aigua, terra i foc). Aquests, sempre en lluita, només poden reconciliar-se mitjançant l'Amor Diví (segons Empèdocles, Daniele Barbaro, etc.). L'amor Diví és la figura de blanc que presideix el sostre, envoltada de deus còsmics i assentada sobre un dragó dominat. El dragó, símbol pagà del caos, és associat al símbol cristià del dimoni i el Diví Amor s'identifica amb la Verge Maria (recordem, a la façana de la vila, l'evocació del temple pagà abraçat per dues esquematitzacions de Santa Maria la novella). A algunes sales, discretes representacions de la Verge insisteixen en aquesta doble lectura dels frescos pagans. És la relació entre paganisme i cristianisme que buscaven els humanistes. Lligant el simbolisme de la sala i el de les fonts s'entén que només amb el Diví Amor s'aconsegueix l'harmonia al món (governat pels Barbaro) i que el govern de la família es legitima i regenera al brollador des del que es transmet la seva força a la font de Neptú, protector de Venècia!!!

El tema del Diví Amor com a font d'harmonia unifica tot el programa de la vila. L'Amor Diví va néixer al paradís i en el seu centre, com a vila Barbaro, hi havia un brollador. La intensitat de la visita mereix una copeta del vi a la sortida....

En el camí de vila Barbaro a vila Emo, mentre es contemplen prats i muntanyes (com a La Seu d'Urgell, però en versió macro), cal fer un canvi de registre. Vila Emo (1564) és exclusivament fruit del geni palladià. L'arquitecte projectà, sobre un assentament romà (buscant el link amb el món antic) un model de villa-fattoria rabiosament modern. Com a vila Barbaro, la casa dominical, els porxos per tasques agrícoles i els colomars als extrems, formen una unitat lineal. Aquí, però, Palladio aconseguí una síntesi arquitectònica mai vista. El conjunt és majestuós per la seva simplicitat i simetria. A mi em va impressionar com, amb la sola ornamentació de quatre columnes i un frontó, Palladio converteix una nua casa camperola en la casa del padrone, distingint-la de la resta amb recursos tan elementals com alçar-la i avançar-la.

El depurat llenguatge palladià contrasta amb la riquesa decorativa dels frescos de Giambattista Zelotti (1526-1578), pintor força apreciat que aconsegueix composicions impactants amb un programa coherent. A l'atri, en trobem la síntesi: Ceres (protectora de les collites) presideix l'entrada. A esquerra i dreta dues escenes mitològiques (Júpiter, metamorfosejat en Diana, enamorant a la nimfa Calixto i el cop de puny que la dona del deu clava a la nimfa) al·ludeixen a la necessària harmonia conjugal per aconseguir el bon govern de la finca i l'abundància dels fruits. El cicle interior gira al voltant d'aquestes idees així com la condemna dels amors il·legítims. Sorprenen, per minúscules i senzilles, les composicions cristianes sobre les portes. Com a vila Barbaro, s'intenta assimilar la història principal, pagana, amb fets bíblics. Per l'amic Jaume Terradas (un humanista de segle XXI) eren el salconduit per tranquil·litzar a l' Inquisició.

Dels Emo, en el seu viatge a Itàlia, Goethe només va veure una colla de fragates de guerra arrecerades a la llacuna de Venècia esperant vents favorables per salpar. No els relacionà amb la vila de Palladio. Potser costa assimilar als senyors de la guerra amb la recreació terrenal del paradís que pretenien ser les viles renaixentistes. Però, l'accés al coneixement i refinament espiritual els hi estaven reservats. Com d'aquells negocis vils només en queden les seves inversions culturals, una es pregunta què romandra en el futur dels actuals Barbaro.

(Aquests tres articles sobre Palladio han estat possibles gràcies al clima que es creà en el viatge d'una colla d'amics: la Montse Brugués, generosa organitzadora d'infraestructures i reina del Negroni, la Pilar Codina, experta en el Veneto i immillorable companyia, el Jaume Terradas amb les seves ironies i encerts mitològics i en Toni Vilanova, l'expert en Palladio i en grappe!! D'una manera o altre, tots en són coautors).

Per a més informació consulti l'edició en paper.