La falsedat, la mentida i les argúcies no són quelcom insòlit i motiu d'escàndol, sinó ús quotidià del llenguatge polític i parapolític. Aquests són alguns pocs exemples:

1. - Montoro afirma que els pressupostos generals de l'Estat ens trauran de la crisi.

2. - Cándido Méndez (32 anys de jerarquia sindical a l'esquena) assegurant que les vagues generals s'espolsaran el panorama.

3. - Artur Mas (el feréstec negociador: «si no acceptes, preparat per a les conseqüències») sostenint la falsedat que Espanya li roba diners a Catalunya.

4. - Els ecologistes, amb la cara verda fotosíntesi, mantenint la trola que Espanya pot proveir-se d'energia sense recórrer a les nuclears.

5. - Urkullu asserenant els ànims i anunciant, amb pell de ciment armat, que no va de la mà d'Artur Mas.

6. - Mariano Rajoy donant moral a l'agència tributària i afalagant el seu zel que només es fixa arruïnats autònoms, free-lances de mig pèl, sense atrevir-se mai amb els GDEC (grans defraudadors Especialment Coneguts).

7. - Els jerarques del PP mantenint la postura de posar ordre en el malbaratament innecessari de les televisions autonòmiques, sense moure ni tan sols el dit petit del peu esquerre.

8. - Els ploraners del terrible IVA de la cultura, que no paguen una puta entrada de teatre, ni se'n recorden del que és abonar diners per un llibre que no sigui enviat gratuïtament per l'editorial.

9. - Nosaltres els periodistes, que, en massa ocasions, no exercim la llibertat.

10. - La immensa majoria dels espanyols que ens callem per ser políticament correctes i que ens segueixin convidant a les noces dels amics.

Per a més informació consulti l'edició en paper.