• El Consell General s'ha pres massa molèsties per justificar la decisió de no publicar l'estudi comunicatiu

Foto: TONY LARA

Els darrers dies s'ha dedicat molta tinta, en les pàgines d'aquest diari, a desglossar els presumptes motius que han portat al Consell General a ignorar la recomanació del jurat del Premi Principat d'Andorra d'investigació històrica i no publicar el meu estudi comunicatiu sobre la campanya electoral del 2011. S'ha parlat de divergència de criteris, de matisos, de vet i, fins i tot, d'intent de censura. Encara no he llegit, però, res convincent. Al·legar a través de la premsa que estava farcit d'errors quan s'havia escrit utilitzant bibliografia oficial i quan aquests detalls ja estaven esmenats no em sembla concloent. Que aquesta institució s'hagi pres tantes molèsties en justificar una decisió que ningú li havia qüestionat públicament i que ho hagi fet a través d'intermediaris intentant desacreditar una investigació reconeguda per un jurat independent, resulta molt inquietant. Ens hauria de dur a reflexionar sobre el fons de la qüestió. És cert que no hi havia cap obligació de publicar però també ho és que dirigir durant set mesos la millora d'un projecte, treballar amb l'autora en l'ampliació dels apartats introductoris, demanar un pròleg a un catedràtic de comunicació i aturar el procés quan arriba a mans dels polítics és com a mínim sorprenent.

En aquella breu trobada que vaig mantenir a principis d'estiu en seu parlamentària ningú va ser tan exhaustiu descrivint les suposades errades que contenia el treball com ara ho ha estat amb la premsa. No ho podia ser ningú perquè quan la M.I. Sra. Mònica Bonell em va comunicar que definitivament no es publicaria per consens dels dos presidents de grup –malgrat els meus reiterats oferiments per seguir ampliant i enriquint la investigació amb més entrevistes a nous experts– ja portava set mesos millorant l'original amb la orientació d'una treballadora del Consell General, de reconeguda solvència diplomàtica i institucional, que fins aleshores havia actuat d'intermediària. Les suposades «inexactituds» –així les va anomenar sense entrar en detalls–que va esgrimir estaven ja compensades quan es va prendre la decisió. Va ser durant aquest procés de millora que ens vam adonar que la pàgina web on el Govern comunica les dades oficials després de cada cita electoral i que funciona com a font institucional pateix fortes llacunes que poden dur a malentesos, com el fet de no incloure cap menció als comicis celebrats abans del 1995 malgrat que les legislatives de desembre de 1993 també formen part de l'etapa constitucional andorrana (Jordi Guillamet, 2009). També vam detectar que el text de la Llei Electoral que apareix a la mateixa web com a font de Dret que regula els comicis (Llei 28/2007, del 22 de novembre) conté una errada en l'arrodoniment d'una xifra, a l'article 58 del capítol segon, quan exemplifica com es calcula el quocient electoral a partir del qual es reparteixen «les restes» de vots. Un error que, per cert, se m'ha atribuït a mi. D'altra banda, vam decidir ampliar la introducció històrica ja que la bibliografia que havia utilitzat en la primera versió no semblava suficient tot i haver estat publicada pel Govern andorrà. D'aquí va sortir que els Pareatges «havien constituït durant més de vuit segles [set en realitat] la base de les institucions públiques andorranes que es van mantenir substancialment inalterades fins la Constitució de 1993». El propi nom de l'obra també havia canviat lleugerament.

És del tot fals que al text s'utilitzi «ajuntament» com a sinònim de «comú», «alcalde» per «cònsol», o «President del Parlament» per «Síndic General». En notes a peu de pàgina s'especifica quins són els càrrecs homologables a l'estranger per tal de millorar la comprensió del lector de la mateixa manera que es defineixen termes que poden resultar incomprensibles fora del gremi periodístic com canutasso o canvassing. D'altra banda, no figura enlloc que la llista de paradisos fiscals l'elabori el G-20 sinó que s'especifica clarament que ho fa l'OCDE. No és cert que s'afirmi al mateix temps que el sistema electoral castiga i fomenta els partits més petits. Pel que fa a la definició ideològica dels partits polítics va ser extreta d'un minuciós estudi sobre la comunicació dels grups parlamentaris elaborat el 2010 per un professional del Principat, igual que l'afinitat de cada mitjà vers els mateixos o el passat polític de l'excap de govern Òscar Ribas. Les «interpretacions» que el Consell General ha adduït, a través dels mitjans, com a motiu per no publicar (la dificultat de les candidatures amb menys recursos per accedir a la cambra; que els residents queden desemparats de drets polítics en no poder votar malgrat conformar les 3/4 parts de la població del país; que els candidats han de ser necessàriament andorrans i estar arrelats al territori; que les institucions actuals tenen un origen medieval com a la majoria de països europeus; o que el sistema mixt d'elecció combina les tradicions majoritària i proporcional igual que les cambres baixes del Japó, Alemanya o Rússia) no són impressions personals sinó conclusions contrastades i documentades per diversos experts en comunicació, politòlegs i pels quatre caps de campanya que van ser consultats durant la investigació. En realitat, no és res que l'ODHIR-OCDE no hagués conclòs després de la seva visita pre-electoral. Igualment, els adjectius que apareixen a l'anàlisi DAFO (debilitats-amenaces-fortaleses-oportunitats) dels quatre candidats no són capritxosos sinó fruit de la imatge que perceben d'ells els responsables d'informatius dels principals mitjans de comunicació privats que operen al país i que també van ser consultats durant la campanya. Que existeix una apatia generalitzada entre els ciutadans respecte a la classe política ho corroboren detalladament les enquestes d'opinió política realitzades pel CRES el febrer i l'octubre de 2010 i el març de 2011. Aquesta situació captada just abans dels comicis no és incoherent amb afirmar que la mobilització va ser un factor decisiu en el resultat electoral ja que un dels assoliments de DA va ser, precisament, aconseguir revertir aquesta fotografia.

El text que s'ha filtrat no conté les millores introduïdes abans que el Consell General decidís no publicar l'obra. La versió que veurà la llum en cas de culminar el procés de micromecenatge (encara recollim aportacions) està avalada, entre d'altres, pel catedràtic Pere-Oriol Costa Badía que a més de dirigir la investigació també prologa el text i el considera «una aportació important per als qui veuen necessari que Andorra camini cap a l'aprofundiment de la qualitat democràtica i cap a una millora de la seva arquitectura constitucional. (...) Pot servir d'aliat per a tots els que aspiren a un sistema plural i just per a Andorra, en el qual deixin de tenir espai algunes restes de caire oligàrquic que es van filtrar entre els arquitectes del nou constitucionalisme andorrà». Vostès es preguntaran, ¿tant d'enrenou per una introducció que ocupa exactament 31 de les 205 pàgines d'un estudi? L'autèntic interès de l'obra radica en l'anàlisi de les tècniques i els recursos emprats per cada candidatura en l'intent de persuadir el ciutadà; en la radiografia de la imatge pública i les competències comunicatives de cada candidat; i en la dissecció de les estratègies escomeses a cada banda per aconseguir l'objectiu electoral. El debat que s'obre després de la seva lectura és tan urgent com evident: com poden millorar les institucions andorranes la seva relació amb els ciutadans perquè resultin més eficients, properes, horitzontals i transparents. Cadascú que tregui les seves pròpies conclusions.

Per a més informació consulti l'edició en paper.