• Reflexions en ple canvi horari sobre una festa literària en hores baixes

Entre la pluja de dijous i divendres i el canvi d'hora de diumenge, que té més delicte que un restaurant amb Hannibal Lecter de xef, el cos m'ha quedat com si acabés de sortir d'un accelerador de neutrons. Després de tornar a casa ben xop, he demanat l'admissió al club dels «búfals mullats», el grup d'amics d'en Fred Picapedra, he trucat a la CASS per saber si cobreixen les operacions de pròtesis d'escates, brànquies i aletes i, amb el dia de 25 hores, he patit un cop de puny psíquic d'un impacte semblant al d'una trepanació quirúrgica de l'Edat Mitja, que m'ha portat cap una espiral d'hecatombe i autocompassió. És una mena de hardcore emocional, una barreja de boda jueva, festa d'Animal House i tiberi medieval. Aquest diumenge, tot i dormir una hora més, demostro constantment la frustració d'aquell que intenta que no li caiguin les compres del súper d'una bossa estripada. No sé de quin costat del paper d'alumini s'ha d'embolicar el menjar, si del brillant o del mat, ignoro si el llibre que tinc a la tauleta de nit és d'autoajuda o d'autodefensa però descobreixo que a més dels homes que es fan a si mateixos n'hi ha que es desfan a si mateixos, com jo després d'endarrerir el rellotge una hora.

El meu estomac és com el de Jabba el Hutt, la massa viscosa que domina el planeta de Tatooine de La guerra de les galàxies, com si patís una indigestió del chicken teriyak del menú dels avions, de bistecs T-bone de pam i mig i dels crispy strips del KFC. A dins del cap em dóna la sensació que hi hagi una performance de flautes japoneses, campanes tibetanes, tambors indis, formigoneres, patapous i màfies xineses que pot degenerar en al·lucinacions com les temptacions de sant Antoni. M'és tan difícil coordinar els moviments com desxifrar el plànol del metro de Tòquio, els gràfics d'un power point o les instruccions de muntatge d'un moble d'Ikea. Fa vent, ha deixat de ploure, però la meva existència és tan descoordinada com aquella escena de Cantant sota la pluja quan l'estudi de cinema produeix la seva primera pel·lícula sonora i la imatge i el so es desajusten: el públic es parteix de riure quan veu un personatge masculí amb veu de dona i Jean Hagen com la senyora que demana socors amb el to greu del dolent.

Em sento tan inútil com una agència de qualificació i el cos sembla aquell plat de farinetes pastoses que tothom ha anat remenant amb la cullera. Vaig pel pis de la mateixa manera que una ànima en pena o l'esperit del barber de Concabella, buscant rellotges, telèfons mòbils, despertadors i altres estris com el forn o el reproductor de DVD per posar-los a l'hora correcta. I el que és més fort: amb la sensació que em puc convertir, d'un moment a l'altre, en un home llop, i en un cas inèdit i insòlit de licantropia laurediana.

I és que detesto els canvis d'hora de la mateixa manera que el blues-rock, els poetes maleïts, els assagistes postmoderns, els coloms, les revistes de tendències o els spoilers dels quatre primers capítols de la segona temporada de la sèrie de TV Homeland. I no puc ni beure una llauna de Monster Energy perquè als Estats Units investiguen si la mort de cinc joves té relació amb el seu consum. Un cafè i gràcies, a falta d'un còctel Lance Armstrong amb taurina, guaranà, glucuronolactona, ginseng, vitamines i altres substàncies d'origen vegetal. Cal fer front a aquest refinat i pèrfid instrument de tortura que és el canvi horari que té un grup al facebook (no m'agrada el canvi d'horari de l'hivern). A mi tampoc m'agrada el de l'estiu. És una cosa absolutament antinatural i que cal replantejar amb urgència. Com el futur d'Ski Andorra després de l'anunci de l'actual soci majoritari de Saetde, Joan Viladomat d'abandonar l'entitat. La Nit Literària, per la seva banda, no en tindrà prou amb un replantejament.

No s'ha de ser catastrofista, involucionista, bufanúvols o utòpic per veure que és necessària una acció més contundent, perquè el que hauria de ser una festa de les lletres porta camí de ser com una xocolatina After eight: passada de moda.

Ja han sorgit veus que han donat un avís del perill que corre el certamen, una mica com l'heroica Cassandra quan va veure aquell cavallot de fusta a les portes de Troia. Després de la XXXV edició, que es va fer dijous passat, la Nit Literària cada cop s'assembla més a aquell personatge d'un conte de Pere Calders, que anava al metge i aquest li diagnosticava que era mort. En preguntar el pacient com era això possible, si ell feia la seva activitat normal d'homenatges, premis deserts, caiguda en el número de participants, escenografies inspirades en el Gabinet del doctor Caligari de l'expressionisme alemany i cerimònies maratonianes, el doctor contestava: «Oh, devia portar embranzida. Però no pateixi, que tard o d'hora ja se n'adonarà que és mort». Difunt, traspassat, extint i decés. Com el lloro dels Monty Phyton.

Per a més informació consulti l'edició en paper.