Els qui vam néixer ja en les raneres del franquisme, embolicats en la ignorància infantil i el silenci ominós sobre els seus excessos, vam haver d'aprendre després què era un desafecte en els llibres d'història. La Transició va tenir un primer acte imprescindible en l'amnistia, perquè era inconcebible construir la democràcia amb les presons plenes de ciutadans amb l'únic delicte d'oposar-se a la dictadura.

Per sort tot això va quedar enterrat en el passat i donàvem per descomptat que en democràcia la figura del desafecte havia desaparegut. Però en l'últim mes hem tingut signes inquietants en la reacció que el govern ha tingut amb qui han exercit els seus legítims drets a la manifestació o a la vaga, censurant o criminalitzant, directament la seva actitud.

Primer van ser María Dolores de Cospedal i Cristina Cifuentes, delegada del govern a Madrid, que van comparar als manifestants del 25S amb els colpistes del 23F. Després va ser el mateix president del govern qui va donar carta de bon ciutadà a tot aquell, la famosa majoria silenciosa, que s'havia quedat a casa i no havia buscat protagonisme en els telenotícies. Més tard va ser el ministre d'Educació José Ignacio Wert que va etiquetar als pares que van decidir no portar els seus fills al col·legi, secundant la vaga del Sindicat d'Estudiants, d'extremistes, radicals i antisistema. I ja animat, Alfonso Alonso, portaveu del PP al Congrés, va comparar als pares amb els membres de la il·legal Batasuna. És cert que va rectificar «per si se li havia entès malament». El pitjor és que se li va entendre molt bé.

Des que el president Aznar es referís als milions de ciutadans que van sortir al carrer contra la guerra de l'Iraq com gossos que «bordaven el seu rancor per les cantonades» no recordàvem una escalada verbal com aquesta. Algú sensat i amb autoritat hauria de posar límit a aquesta perillosa verborrea. S'equivoquen si creuen que els que protesten estan a l'altra banda electoral. Les enquestes demostren que el malestar ciutadà i la desaprovació política desborden aquests límits. I només faltava que a una societat aclaparada pels sacrificis i per la seva ineficàcia se li imposés també el silenci. La vaga i la manifestació no només són drets fonamentals consagrats a la Constitució. Avui, a més, són una teràpia.

Per a més informació consulti l'edició en paper.