• Molts andorrans anaven a treballar a França durant la temporada de la verema

IL·LUSTRACIÓ: SERGI MAS

Quan neix l'agricultura? L'origen de l'agricultura és un misteri. ¿Quan es van sembrar les primeres llavors i es van recol·lectar les primeres collites? ¿Des de quan és un cultivador conscient de la transcendència del fet de ser-ho?, és complicat d'imaginar. El que sembla cert és que abans que l'home aprengués a cultivar els cereals ja havia inventat la primera eina de labor: la falç, la falç de sílex ja segava les tiges de les espigues de cereal salvatge, després va venir la descoberta del cultiu de la terra i des de llavors es va accelerar l'evolució de la humanitat.

Durant milers d'anys els humans depenen de la caça, la pesca i dels fruits comestibles que els regala la mare naturalesa, el gran salt es produeix a partir del moment en què els recol·lectors-caçadors van tenir la idea inspirada de sembrar els cereals i de passada domesticar animals, així es van alliberar de l'univers dependent al qual semblaven junyits per l'infinit i esdevenen còmplices d'un llarguíssim aprenentatge de les lleis de la natura. Familiaritzar-se'n és el que fa que l'home esdevingui sedentari, agricultor i ramader.

El cultiu dels cereals com el blat i el sègol ha estat primordial per a la supervivència de la humanitat, per aconseguir-ho ha necessitat ajudar-se d'eines més eficaces que una branca d'arbre per obrir solcs a la terra. S'inventa l'aixada de pedra i perfecciona la primera falç; se'n fa una de bronze i després apareixen les forjades en ferro, com també la llanceta de l'arada que tirada per la parella de bous llauraria els camps, les màquines i les aixades, la falç, la seva parenta, la dalla dedicada a segar l'herba per als animals estabulats, com a objectes d'art, que al cap i a la fi és un destí ben honorable.

Quan evoquem l'eina, sigui l'arada, la falç, la dalla o qualsevol altra, immediatament i necessàriament es mobilitza l'aventura humana inventant objectes d'acció i de transformació, revelant-nos el signe decisiu de la humanitat, quan la mà descobreix experimenta, modifica posant a la pràctica el que sorgeix del pensament. Tota consideració solament tècnica sobre l'utillatge és nul·la si no té en compte els seus orígens i la finalitat perquè ha estat creat. Els objectes utilitaris, les eines, no són bonics o lleigs per ells mateixos, n'esdevenen en la mesura que els comprem si intentem combregar amb el que l'ha concebut.

Objectes obsolets d'aparença vulgar, ordinaris com poden ser els estris que es feien servir per a la sega del blat o l'herba, i ja no parlem dels seus rituals o dels cants que es feien servir per acompanyar la feina, poden i gairebé sempre ho són, d'una bellesa necessària, resultat d'un treball ben fet, el resultat de l'adaptació de les formes a les seves funcions, insisteixo en el que ja he dit altres vegades, així esdevé si no s'interposa cap teoria estètica preconcebuda ni capella pseudoartistísca excloent.

Com és prou conegut, temps enrere, a començament de segle passat, molts andorrans anaven a treballar a França durant la temporada de la verema de les vinyes, també n'hi havia que hi anaven pel juny en quadrilles de segadors, començaven a segar al Pla d'Urgell i anaven pujant a mesura que les messes (?) estaven a punt, de forma que quan arribaven, a les Valls empalmaven amb les d'aquí, que tot arriba més tard, el mateix recorregut feien arribat el temps de dallar l'herba. Cada segador anava equipat amb les seves eines de confiança, aquelles que li havia fet expressament, seguint instruccions precises, el forjador-ferrer de la seva parròquia. Ara, que se sàpiga, el cultiu a Andorra de forment ha passat a formar part de la història, queden, però, les velles fotografies de camps segats amb les garbes esperant que les portin a l'era.

En els dibuixos que acompanyen el text s'hi reprodueixen peces pertanyents a la nostra col·lecció, no hi són totes ni disposem d'estris que formen part important de les activitats que envolten els cereals i el ferratge per als animals, com l'arada, l'esventadora, els rastells, les forques i un llarg etcètera.

Peu de foto dels dibuixos:

Dalla de tipus corrent. Fulla forjada a foc, el mànec és de fusta de freixe.

Falç característica de les forjades a Andorra.

Esclopet, aparell protector de la mà que cull espigues.

Pedra d'esmolar la falç i dalla que es tenia dins d'una funda envoltada d'herba molla.

Codera de fusta, funda de la pedra d'esmolar.

Barral de fusta per a l'aigua.

Barrot de boix de lligar garbes.

Martell i encluseta per picar les fulles de tal.

Mena de cisalla dentada per trinxar la palla i altres tiges de vegetals.

Per a més informació consulti l'edició en paper.