• Només assumint la responsabilitat la construcció diària d'Andorra podrem sortir d'aquesta crisi

Si acceptem que País és el territori d'una nació, d'un poble i en sentit més ampli representa el mateix poble i la seva gent units al seu territori concret, la pàtria; i si es considera l'Estat com a l'aparell administratiu que s'ocupa del govern d'un poble o País, o territori, es poden considerar ambdós mots com a complementaris en ser l'un necessitat de l'altre, per la seva íntima i obligada connexió.

Aquest lligam, indispensable, entre els dos conceptes, el del País i el de l'Estat, hauria de ser equilibrat, cohesionat i solidari, sense substitucions, ni representacions més enllà o ençà de les estrictament indispensables en l'exercici de les funcions de cadascun d'aquests ents abstractes.

Perquè els dos conceptes prenen sentit a partir dels ciutadans o les persones que conformen el País i justifiquen l'Estat.

És la personalitat del país, confluència del territori i de la seva gent, el que legitima l'estat i el genera i desenvolupa. I no al revés. L'estat només pot conformar al país però no el pot generar. El pot assistir, conduir, desenvolupar ... o enfonsar i fer desaparèixer.

En els Pariatges de 1278 es fa al·lusió, traduint del llatí al català, a « ... la Vall o les Valls d'Andorra ... homes de la Vall o les Valls d'Andorra ... homes d'Andorra ...». La butlla del Papa Martí IV del 1282, es refereix a «valls d'Andorra». En la petició de creació del Consell de la Terra el 1419 els andorrans usen els termes «...les valls d'Andorra ... los hòmens de les dites valls...»

En la dedicatòria del Manual Digest, d'Antoni Fiter i Rossell del 1748, es va escriure «per lo millor govern y regímen de sos Patricios». I en altres parts del llibre usarà aquest terme per tal d'indicar els seus compatriotes o els qui són de la mateixa pàtria com indica el Diccionari imprès per Josep Torner el 1839 a Barcelona.

I també usarà els termes de «Pattria ... Pahis, Valls d'Andorra ... nostras Valls ... Moradors de las Valls ... mos Patricios... , ... Pattricios ... , ... nostra comu Patria ... un Andorra ... Sa nacio ... terra de Andorra ... Principat de Andorra ... las Valls Patria Comu ... la terra, y pahis de Andorra ... los Andorrans, y sas Valls ... conservació del estat de las Valls de Andorra ... Conservació del Estat de nostra terra ... en benefici de la terra ... Vetllar ab cuidado sobre las necesitats de la terra ...»

En el llibre Les Valls d'Andorra, de Bonaventura Riberaygua del 1946, s'introdueixen els termes «... poble andorrà ... Valls d'Andorra ... els andorrans ... nacionalitat andorrana...»

El Consell General, a través del llibre Andorra el meu país del 1963, inclou les referències «... país ... pàtria ... Andorra ... andorrà ... andorrans...»

El llibre de Bartumeu, Mas i Morell, L'Estat Andorrà de 1977, posa l'accent en «Estat andorrà ... Principat d'Andorra ... Andorra ... el poble andorrà ... realitat nacional andorrana ... sobirania andorrana ... consciència nacional ... país ...»

Finalment la Constitució del Principat d'Andorra del 1993 consolida «Principat d'Andorra ... El poble Andorrà ... l'estructura institucional d'Andorra ... Andorra ... Estat independent de Dret, Democràtic i Social ... Estat andorrà ... nacional andorrà ... nacionalitat andorrana ... els andorrans ... l'Estat ...»

La necessitat de consolidació i reconeixement internacional d'Andorra com a Estat ha comportat, en els darrers 40 anys, una despaisanització pensant que enfortint l'Estat, per si sol i en ell mateix, ja n'hi havia prou. Però la realitat ha posat en evidència que només amb les institucions (l'Estat) no n'hi ha prou. Hi cal també les persones (el País).

Avui, hem de recuperar el sentiment de País que ha acompanyat i construït el poble andorrà. Amb el sentit d'Estat no n'hi ha prou, per fort que sigui, per a tirar endavant un poble, una nació com l'andorrana, que aspira a poder oferir la seva pròpia visió del món i, sobretot, una identitat, és a dir una Casa Comuna, als seus ciutadans en un món globalitzat.

L'Estat, les institucions, sense el batec de les persones, dels ciutadans andorrans, no és suficient. Ni que sigui ric o fort. Encara pitjor perquè llavors va sobrat. Com ha passat a Andorra en els darrers anys.

El sentit de País, pels andorrans, o el que és el mateix l'andorranitat o el seu ADN ha estat caracteritzat històricament per tres qualitats bàsiques: solidaritat, diàleg i voluntat de ser.

La solidaritat és intrínseca del medi natural de muntanya, pobre de recursos, difícil de comunicar pel relleu, de baixa densitat de població, dur climatològicament. Aquesta solidaritat ha quedat estampada en la societat andorrana en aspectes com la igualtat social (l'ostentació és mal vista) i la importància de la propietat comunal que arriba a superar el 94% del territori nacional. A nivell institucional la base del país és el poble organitzat en Quarts, Comuns i el poder polític ha sorgit de baix cap a dalt. La solidaritat és unitat i el lema del nostre País ens ho recorda.

El diàleg és la segona qualitat que ens caracteritza. Les mateixes limitacions de recursos naturals i humans i sobretot la limitació territorial i poblacional han fet que el diàleg interior i també el diàleg amb l'exterior hagin estat fonamentals per a l'entesa i per tant la pervivència històrica d'Andorra. La creació dels Consells de Comú, perduts en el temps, i del Consell de la Terra el 1419, un dels parlaments més antics, avui existent encara, en són una mostra. Un diàleg que, tot i poder ser murri i que ha generat el tòpic de fer l'andorrà, ha estat la clau de volta de l'estructura política andorrana. El realisme andorrà o l'obligació necessària d'arribar sempre a una entesa. Una entesa que quan no s'ha estat capaç d'obtenir des de sota ha estat forçada de més amunt o de fora.

I la tercera ha estat sense cap mena de dubte la voluntat de ser diferents als altres. De no ser mai els uns ni els altres. De ser lliures. Disposats, certament i conscientment, a pagar-ne el peatge, el cost per la llibertat. Pobrets però alegrets, com diu la dita. Aquesta voluntat de ser lliures que ha conduit al poble andorrà a recuperar la sobirania i obtenir per la seva història el reconeixement com a 184è estat a l'ONU, sense violència i en un marc europeu històricament convuls i inestable.

La falta de sentit de País, avui i els darrers anys, clama al cel. Les institucions de l'Estat andorrà semblen autòmats al servei d'una abstracció: l'Estat. Ni toquen de peus a terra ni semblen estar al servei dels ciutadans o del poble. Només al servei de l'Estat. Al servei d'una entelèquia que s'engreixa sense parar de lleis i normes sense capacitat de control, en les que no s'hi reconeix cap País. Al servei d'un interès general abstracte que no mesura ni coneix l'impacte sobre les persones a les quals haurien de servir aquestes per a facilitar la vida i garantir un millor futur. Un Estat que ho vol codificar tot, erigir-se en el principi i la fi. Un Estat al qual tots els ciutadans han de servir. Un Estat que vol dirigir i intervenir en tots els àmbits. Un Estat que ha fet creure a la ciutadania que és omnipotent i que ell tot sòl ho pot arreglar tot.

I els ciutadans s'han desinteressat del País, pensant que aquest és només qüestió de l'Estat. I no, el País es qüestió dels ciutadans i del poble, fins i tot en l'economia. L'Estat andorrà aporta un 25% del PIB i el 75% restant el genera del País.

Només recuperant i assumint la responsabilitat que tots els ciutadans (funcionaris i no funcionaris, polítics i no polítics, empresaris i no empresaris, treballadors i no treballadors, professionals i no professionals, residents i no residents, etc) tenim en la construcció diària del nostre País, que és Andorra, podrem sortir d'aquesta i altres crisis i només ho podem fer amb solidaritat, diàleg i voluntat de ser. I quan les hàgim «acabades», tornar-les a generar. I així necessàriament i obligadament fins a l'entesa. I superar els moments d'immaduresa i de falta d'andorranitat que ens acompanyen.

Amb una ciutadania, cadascú des del seu lloc de treball i residència, implicada en el nostre País de manera solidària, dialogant i participant-hi. I unes institucions de l'Estat que han de retrobar el sentit de País amb justa mesura en les seves funcions i els seus recursos i accions, al servei dels ciutadans.

Només ens cal a tots una mica més de solidaritat, de diàleg i +voluntat de ser País.

Per a més informació consulti l'edició en paper.