• Em recorda aquelles persones que, a les pel·lícules de John Houston, creuaven l'oest a la recerca de l'or

Foto: ÀLEX LARA

La plaça de les Arcades ,un somni quimèric i, després «fotut», de Bartomeu Rebés, s'ha convertit en un conjunt de «petits llocs». No un gran lloc, ni una gran plaça a la italiana. La plaça porticada és un redós ple de bars, granges, restaurants, entre altres negocis. Destaquen «La Patrimoine», un quiosc-llibreria, tal com Déu mana, i poca cosa més... Creua la plaça, la carretera que va cap a Espanya, i ben entès a altres direccions.

El Pere Vilarrasa, alt, un xic encorbat, cabell com un cove esbullat, i ell, regenta un Bar-Restaurant. A nivell restaurador sempre a l'aguait del possible client. Té una certa bonhomia natural que, a vegades, s'esberla quan ell, em sembla molt conscienciós, els majoristes no atenen o no compleixen amb precisió les seves comandes.

Se li nota que li agrada parlar llengües –sobretot el francès i el castellà-, tot essent originari de Manresa i, desprès anys i anys, crescut a Sant Vicenç de Castellet, i ben entès, avui, andorrà. Malgrat l'alçada, a mi em dona la impressió que és una persona amb un cert grau de timidesa, com si li costés expressar els seus més profunds pensaments sobre persones i situacions. De frase curta i rodona, no allarga el discurs, i no se'n va per «los cerros de Úbeda», com diuen els castellans de més enllà de la frontera, a les terres d'Espanya com diuen Maragall i Unamuno. Cal llegir les cartes entre un i altre, entre Don Miguel i el Joan. ¿Per què no?

Està al dia de gairebé tot el què succeeix a Andorra, i és home de fiar per conèixer persones i adreces. Porta anys en l'ofici de restaurador, i això es nota, sobretot en el tracte amb els clients, entre els què sap distingir. A tots tracta esplèndidament, a voltes s'equivoca, i als de sempre no sempre els acarona de manera diferent. Però no saben i, malgrat tot, el Pere, el Sr. Pere (jo) o el Vilarrasa, continuen en el nostre cabdell d'empalomar. Em sap greu que molts no sàpiguen el què és un cabdell d'afectes, crítics, i, irònics, ben entés...

Jo diria que sense el seu Bar-Restaurant s'esllanguiria, ell, s'aprimaria més. Potser, creixeria més alt? És el seu món. I jo el respecto molt per què és del qui contribueix a que Andorra també sigui: un sou, és un sou!. I ben entès, humanitat, i fons d'humanisme, a voltes cabrejat, a voltes il·luminat amb un cop d'ulls. A voltes, amb i en silenci. A voltes amb un somriure sorneguer.

El Pere Vilarrasa, em recorda aquelles persones que, a les pel·lícules del John Houston, creuaven l'oest a la recerca de l'or...

Ben entès que, avui, és de les persones que formen part de les meves «Etopeies»: sense ells i elles, Andorra seria diferent. I tant!

Per a més informació consulti l'edició en paper.