PUBLICITAT

La psicologia del semàfor

  • Un treball de camp basat en les reaccions i les observacions de la gent en una cruïllaxx
BRU NOYA
PERIODISTA

Periodic
Foto: NOE

Descartat el meu projecte de tesi doctoral sobre la influència de les màfies xineses a Andorra i rebutjada la meva inscripció en un postgrau de bioètica en no complir els requisits exigits, m'he apuntat a un curset en línia de psicologia transpersonal, més que res perquè entre l'equip docent hi ha un lama resident, que deu ser com un David Guetta però de la ment. En el primer document que m'han enviat, expliquen que a nivell neuronal, en la presa de decisions, hi participen diversos factors: mecanismes d'autocontrol cognitiu; la representació mental del que es pot aconseguir o perdre i l'aprenentatge que permet predir errors en les decisions i aspectes emocionals, que sovint depenen de l'entorn. També recomanen fer un treball de camp basat en l'observació i en les reaccions de la gent, element essencial del qual s'han nodrit gurus, hippies, venedors de llavors de carabassa i altres profetes de la moderna espiritualitat.

Tinc sort perquè al costat de casa, en una plaça que han remodelat, han instal·lat uns semàfors que han provocat un trasbals entre la població, comparable, només, a la caiguda de l'Imperi Romà i a l'Apocalipsi de sant Joan. Reconec que quan vaig veure que els posaven me'ls vaig mirar amb la cara de disgust com el que acaba d'aixecar una pedra sota de la qual es mouen coses vives i viscoses amb antenes i potes. Però, després, vaig pensar que ja estava bé per regular el trànsit en una zona que s'ha tornat complicada. Per travessar cal prémer un botó i esperar que es posi verd. Em temo que pugui ser un procés llarg, i que ningú no cregui que tinc interferències independentistes catalanes. És més, en el primer que penso mentre el semàfor de vianants està en vermell és en la comparativa de preus de les olives clàssiques farcides d'anxova La Española entre el River i l'Escale, abans de reflexionar sobre quants turistes que ens visiten a l'estiu porten xancles amb mitjons (exclosos els francesos) o quina és la influència de la temperatura en la velocitat dels ultrasons en el formatge Cheddar.

La llarga espera m'envolta de psicòtics enfurismats, conspiranoics i èmuls de guerrillers psicòpates a mig camí entre el Michael Keaton de Bitelchus i el Dennis Hopper d'Apocalypse now, que han superat amb escreix l'etapa de les plantes de tota la vida com la marialluïsa o la valeriana i, que amb les exigències de la vida quotidiana, es postulen com a ferms candidats al ram de les benzodiazepines. Afortunadament, hi ha algú que s'ho agafa amb tranquil·litat com en aquella oda de Ricardo Reis, en què uns jugadors d'escacs van fent, impertorbables, una llarga partida, mentre al seu voltant la guerra i els crims ho assolen tot. Al nostre voltant sonen botzines de cotxes com crits de caça dels neandertals, gent que prem compulsivament el botó perquè el semàfor de vianants passi a verd, d'altres que travessen en vermell i alguns que es queixen. Hi ha conductors, que veient la cua, giren cap a l'esquerra, buscant una escapatòria com una adaptació motoritzada de la desviació ètica d'Efialtes, el pastor de Tessàlia, que va trair el rei d'Esparta Leònides en revelar al rei persa Jerjes I, el camí alternatiu al pas de les Termopiles. Un conductor, fart d'esperar, em mira amb cara de membre d'una subespècie humana, al seu darrere, en un Mini pilotat per una xonimaquinera sona a tota pastilla el Danza Kuduro de Don Omar i tots dos aparenten menys sensatesa i ànsies de concòrdia que un tertulià d'Intereconomia. Són esclaus de l'agenda i del rellotge que van sempre amb un pam de llengua fora tot i que Juan Ramón Jiménez assegurés «no corris que on has d'arribar és a tu mateix» i, sovint, és més difícil que creuar a l'altre costat del carrer.

Em passa pel cap el pensament que estic perdent el temps i que puc travessar amb la mateixa alegria que els ciclistes ignoren els semàfors i tots els senyals de trànsit, però recordo aquelles nocions de civisme que tinc interioritzades sobre el perquè cal respectar el codi de la circulació. A més, gaudeixo d'una fascinació per la vida que està per damunt de qualsevol vel·leïtat heroica. Mentre reflexiono, la cruïlla s'ha convertit, entre conductors i vianants, en un petard emocional carregat de pólvora que està a punt d'explotar. I no ho fa perquè el semàfor es posa verd per als cotxes. Vist i no vist. Només 10 segons que permeten passar tres cotxes. És el torn dels vianants. Disposen de 15 segons. És com la pomada en una ferida que la calma amb un efecte balsàmic però que no la cura perquè en breu tornarà la tensió.

El trànsit està monitoritzat, com els malalts terminals. A Andorra Televisió sovint connecten amb les càmeres i veiem en directe, igual que a la UCI de l'hospital, l'electrocardiograma de la circulació que, en algunes hores, en aquesta cruïlla que estrena els semàfors tornarà a estar fatal. A no ser que hi vagi un guàrdia urbà o hi hagi un miracle; cosa impossible perquè l'únic miracle és estar viu. La vida mateixa és un accident, la llum al final del túnel és una il·lusió òptica. el temps no posa les coses al seu lloc perquè no és cap heroi justicier i qui no s'equivoca és perquè no respira. Però val la pena esperar que el semàfor es posi verd.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT