Foto: EL PERIÒDIC

Una mica lluny queden aquells bons propòsits que es prenen en temps de calor. Entrats plenament en l'espiral del ritme accelerat quotidià, retrobem la mateixa precipitació i acumulació d'activitats. No hi fa res que una persona ocupi llocs de poca, mitjana o alta responsabilitat, que s'hagi d'ocupar d'un negoci o que sigui treballador per compte aliè. Fa més de vint anys, l'escriptor francès Paul Morand va publicar una novel·la amb un títol ben característic, L'home pressé, amb un protagonista ben ocupat i finalment atabalat en el seu ritme frenètic. Una versió femenina és La dona veloç d'Imma Monsó, que no he llegit per falta de temps, vet aquí.

Això només és la literatura i com a personatges creats per persones observadores del seu voltant, som la dona veloç, som l'home amb pressa. Contràriament al que es pensa, aquest horror vacui, aquesta necessitat d'omplir el temps no és un signe de modernitat, no és una característica dels nostres temps. El que és propi de la nostra època és que tothom vagi de bòlit, amb escassíssimes excepcions. Fins i tot sembla que queda malament prendre's les coses amb calma. És tracta, però, d'una actitud que respon a la necessitat de guanyar-se la vida. En temps medievals, en època dels romans, en la revolució industrial, quan algú havia de fer coses per altri, era un no parar tot el sant dia.

El domini del temps és sempre dels poderosos. Per això és important prendre'n consciència i s'entén l'aparició de moviments com els slow, que van més enllà de la lentitud, i procuren també la bona gestió de la pressió, en el punt necessari i adequat. És evident que si es vol trobar un altre model econòmic davant les actuals circumstàncies, si no és té en compte la dimensió del temps, aquí ens quedarem, en un cercle viciós poc temptador.

Per a més informació consulti l'edició en paper.