• Per a Andorra i les valls veïnes el ferro va ser un dels puntals socioeconòmics

Foto: SERGI MAS

Imagineu-vos la figura d'un home picant ferro roent en una enclusa, il·luminat pel resplendor de l'encesa fornal, vet aquí una imatge que es pot permutar per no importa quin moment de la història, anterior a aquesta escena no hi ha història, imatge que fins fa poc ha perdurat viva, sense fer-se esblaimada, l'inalterable símbol del treball, exemple edificant de l'esforç i del tremp que cal per forjar l'eina del treball redemptor, tòtem marxista de tots els proletaris. Són infinites les paràboles moralitzants a què ha donat lloc l'escena de l'home fort que domina el ferro, aquest dur i mal·leable metall del qual tant se'n pot fer una eina per treballar la terra com una espasa per a la guerra. Ara mateix es parla de recuperar la cultura de l'esforç, que se suposa que és la que està practicant el nostre ferrer de la imatge, que combina voluntat, força, intel·ligència i coneixement.

L'aparició del ferro va suposar un gegantí salt cap endavant per a la humanitat. Per a Andorra i les valls veïnes el ferro va ser un dels puntals socioeconòmics en què es reforça la seva supervivència en un medi més aviat hostil, amb ell s'ha forjat l'utillatge necessari per al cultiu, des de la fanga fins a l'eixartell, de la llanceta de l'arada a la rella, les eines per afaiçonar la fusta del mobiliari i de l'habitatge... amb ell el ferrer fa i calça les ferradures de les cavalleries, el ferrer és també el guaridor dels animals de peu rodó i forcat.

Els nostres ferrers tenen una sensibilitat estètica innata, ens han deixat mostres del seu art alhora refinat i vigorós, vegeu si no les flamejants reixes de moltes de les esglésies, de les grans balconades de cases pairals com les de cal Plandolit, a Ordino; o cal Guillemó, a Andorra la Vella. Amén d'un tan nombrós repertori que no acabaríem mai més.

Adés a cada parròquia hi havia establert un ferrer o més d'un, a Sant Julià a mitjan del segle passat n'hi havia tres: els Bartumeu, un dels quals havia posat ferreria a Andorra la Vella. Francesc Moles, que també feia de moliner, i Miquel Puy. Bartumeu pare era un rememorable forjador, tenien nomenada les seves destrals de picador de bosc, sí, d'aquelles destrals de bec d'àliga conegudes per catalanes, que han desaparegut i han estat suplantades per d'altres de factura industrial. Bé, el seu fill i continuador va anar a perfeccionar l'ofici a Barcelona, a ca l'Andorrà (a un lloc que es diu ca l'Andorrà va anar a formar-se? o el seu fill i continuador, de ca l'Andorrà, va anar ...) famós ferrer que va col·laborar amb els arquitectes modernistes i va tornar fet un artista, un orfebre del ferro. Hi ha una imatge de la Mare de Déu de Canòlich cisellada en un bloc massís de ferro. Es poden veure els seus treballs a la façana de casera, uns magnífics relleus repujant que són a l'antic comú de Sant Julià, també es poden admirar les seves làmpades forjades amb temes florals que es treuen del saló noble de ca la Vall. Nicolau es va retirar de l'ofici del qual era mestre faltat del reconeixement. En Francesc Moles, Paco, coneixedor de gairebé tots els secrets del ferro, si li venia de gust feia una demostració alquímica de com es soldava el material amb sorra de riu i foc vermell cirera; ah, era tot un espectacle i un gaudi veure'l ferrar al Moro!, el matxo de cal Guineu d'Aixovall. Miquel Puy era, a més de ferrer manyà, un habilíssim acordionista diatònic, va ser l'encarregat de fer tota la serralleria de la reformada casa del comú. Cap d'ells ja no fa sentir els sorolls rítmics de picar el mall a l'enclusa.

Els dibuixos que acompanyen l'escrit representen una part escadussera del repertori del ferrer, són peces anònimes d'època indeterminada però que es poden situar entre el segle XVIII-XIX, he volgut encapçalar-los amb un exemplar rar: un ferro de planxar cisella en incisió que amb un ram de llorer gravat, glòria doncs al vell ram de la ferreria.

Peu de foto dels dibuixos:

Ferro de planxa gravada amb un ram de llorer.

Marca de bèstia amb l'anagrama del propietari del ramat.

Trespeus de llar de foc, arranjat per sostenir llargs mànecs de paella o altres estris de cuina.

Estripa-gecs o lluern.

Collar de defensa de gos de ramat contra els llops.

Cremall de tres braços.

Per a més informació consulti l'edició en paper.