• Ella és fusta autèntica, noble i resistent sense corcs. El què necessitem a Andorra

Foto: ÀLEX LARA

Ella és alta, prima i esvelta com un beç. I saben vostès que els beços –els bedolls que diuen els catalans– que no són d'Andorra, o del Pallars... són impertèrrits, transpiren serenor, un cert equilibri. No es deixen entorpir per les circumstàncies que venen de fora, sigui la neu, la pluja, el fred o el vent. I d'entrada per persones que vulguin asservir. Els beços són alhora atlètics, i alhora ben aferrats al sòl.

Aparentment, la Meritxell, podria semblar eixuta, allunyada, com si vingués d'un altre espai i d'un altre temps. Doncs, no! Des de la seva alçada i la seva carcassa esprimatxada podria semblar un xic gèlida, esquiva. Ella, a l'inrevés, és una persona, una dona d'entranyable amb profundes sensibilitats, darrera les seves ulleres, que al meu entendre no són amagatalls, sinó fars per esbrinar més si cal, la lenta caiguda de la tarda. Penso jo què és una gran dona, una persona bona, una mare insuperable i una excel·lent companya.

¿I qui sóc jo per qualificar? Només, com deia, a la introducció d'aquets retrats subjectius, un observador senzill de moltes persones que admiro i respecto per determinades qualitats, barrejades amb defectes –com els que tinc jo i tot ben nascut–, però a la fi, persones, sense doblegades intencions. Qualitat cada dia més difícil d'avaluar en un món d'individus, de masses i d'ídols de fang..., amanit pels media i les masses que han canviat coliseus, per camps de futbol, o concerts gòtics...

Sé que vinc d'un altre temps, del qual tinc nostàlgia, però no diré ni pensaré mai que era millor que l'actual. Però he de dir que la farmacèutica de la Farmàcia Internacional, la Meritxell, quan ella vol, és de les persones que encara val la pena escoltar a Andorra. I ben entés amb el Perico i l'Aitor, també!

Ella, ja de petita, era diferent, per ser clarivident, I ella ho sap! A voltes, sembla que no hi és, però per a mi forma part d'aquest món d'Andorra que habitualment no surt a la premsa –ni falta li fa–, però que per a mi constitueix una posella cabdal d'un gran escudeller de fusta noble i resistent.

He tingut l'ocasió –jo diria, sort– de seguir el pas de la vida (des de l'exterior, ben entés, però amb enorme respecte i afecte) de la farmacèutica, la Meritxell.

A voltes, però, també em suggereix imatges modiglianes, un xic més plenes, però amb cames afermades al sòl de la vida.

És com els beços que es mouen, es mouen, i les reinventen a cada cop de vent, però romanen feixucs o no, símbols de la vida. Sempre he pensat que la Meritxell d'Areny-Plandolit era un beç.

Fusta sense corcs. El què necessitem –com sempre!– a Andorra. Fustam que miri els anys i els segles amb humor, ironia i afecte. ¿Oi Meritxell?

Per a més informació consulti l'edició en paper.