IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR

'Amanita muscaria'

El reig de fageda és vermell i blanc, una mena de Père Noël entre els bolets del bosc. Entre els nostres pins negres i avets dels Urals, n'hi havia uns quants, i la meva àvia deia: «Allà on es troba un reig bord, s'amaga un cep». Es considerava bo pels animals del bosc – em deien que els eriçons, per exemple, o els ants (els cérvols més grans del món) – el menjaven per curar-se de les malalties. Per a les mosques, era letal: quan volien beure l'aigua acumulada al seu barret, es paralitzaven i es morien... jo, de nena, passava els estius en una casa de pagès amb porcs, gallines i conills: sentir llàstima per les mosques m'era impossible.

Per als humans, és indigest i tòxic, causa deliri, excitació, al·lucinacions i confusió mental, acceleració de pols i trastorns digestius, però no és mortal, almenys si s'asseca abans de menjar-se. En tot cas, tal i com deia Paracels, «tot és verí, res és sense verí; només la dosis fa el verí». Un dels seus efectes descrits és que et veus a tu mateix i els demés objectes créixer i empetitir de manera desmesurada: una història que sembla treta dels racons encantats del País de les meravelles, el món d'Alícia. A les il·lustracions dels llibres infantils de la meva infància, apareixia als camins que portaven a la casa de Baba Yaga, la guardiana del món dels morts. Per als antics xamans de la regió de Sibèria, la ingestió d'amanita muscària era el primer pas del camí cap a les experiències transcendentals i la visió dels secrets de l'Univers. La relació simbiòtica entre el reig de fageda i els arrels dels arbres sota els quals creix feia –en addició als efectes psicodèlics que s'observaven en conseqüència del seu consum–, que l'amanita muscaria es considerés un bolet màgic.

Geogriy Ivanov, un dels poetes més prominents de la immigració russa, escrivia, a París, una mena d'oda a l'amanita muscària, dient, en la nostàlgia de la seva Pàtria llunyana, que als boscos de França mai es veia aquesta espècie... No sé, la veritat, quins llocs freqüentava exactament, perquè el poema començava dient que als boscos de França florien les roses i fins i tot creixien palmeres: per a nosaltres, acostumats més aviat als paisatges de l'Arieja, es tracta d'una descripció molt particular de la naturalesa del país veí... He dit, ara mateix, «la seva Pàtria llunyana». Recordo que al començament de la meva estada aquí, quan veia com els andorrans escrivien la paraula «País» en majúscula – «el nostre País»– m'estranyava, fins el dia que em vaig adonar que els russos no dèiem «País», però sí que dèiem «Pàtria». Amb majúscula. «La meva Pàtria». Ens ho havien ensenyat a escriure així a l'escola primària. De fet, en teníem moltes, de paraules amb majúscules: la Pàtria, la Victòria (el dia 9 de maig, el 9 i no el 8 com a França), la Revolució, el Partit. Avui en dia, tot això se'm fa llunyà, però és veritat. I no podem canviar els fets de la nostra infància. I tornant al poeta que associava els bolets rojos i blancs amb la Pàtria llunyana esgarrifada per la guerra civil –simbolitzada, per a ell, per la sang humana al barret d'un bolet torçat, la sang dels Blancs o la sang dels Rojos... Si no n'havia vist cap, de reig foll, a França, doncs no n'havia vist, però també hi devia créixer. En francès, té el mateix nom que en rus: «tue-mouches», matamosques. Antigament, el barrejaven amb llet i sucre per atreure les mosques, i per matar-les.

Per a més informació consulti l'edició en paper.