• L'immens repte de sobreviure al canvi de la roba d'estiu per la d'hivern

L'instint comunal d'autopreservació mítica que posseïen els caçadors-recol·lectors de la prehistòria m'adverteix del perill. És dissabte + som a mitjan octubre = canvi de roba de temporada. És un tasca més difícil que explicar els inferns d'un drogaddicte sense caure en la compassió o, en el pitjor dels casos, en el judici despietat. Hi havia estat donant allargues –«encara fa calor», «no tinc temps», «ja ho farem», «quina casualitat! m'he matriculat en un màster d'historicisme diltheià, eisegesi i exegesi filosòfica» ...–, amb més excuses i enganys que la tripulació de Clint Eastwood a Space Cowboy, la que havia de fer trampes a l'examen de la vista i que ocultava malalties terminals per poder pujar al transbordador espacial. I és que l'habitació dels malendreços és com el reactor nuclear de Fukushima: per saber el que hi ha dins, cal entrar-hi i exposar-s'hi.

Ensumar aquella olor de Raid Antipolillas Lavanda, però sobretot barallar-te amb les caixes de roba, provocant un terrabastall com els dels avions F-18 de l'exèrcit espanyol, fent vols baixos pel Pirineu, o com una cavalcada dels genets de Gengis Khan, té un enorme desgast físic i mental però també sentimental. Perquè no vull trobar aquell jersei que ja no em poso i haver de decidir què en faig; perquè no m'agrada desprendre'm de les coses, en una aplicació tèxtil del síndrome de Diogènes o, per ser més artístic, de les espigoladores de la cèlebre obra de Millet (el pintor, no l'espoliador confés del Palau de la Música Catalana), que recullen les engrunes de blat després de la sega. I perquè hi ha un munt de camises que caldrà planxar, perquè vaig guardar uns pantalons no del tot nets i que cal rentar-los, perquè hi ha aquell jersei d'un color tan estrany que no combina amb res i que em vaig comprar el dia en què vaig descobrir que el daltonisme no és la doctrina dels germans Dalton dels còmics de Lucky Luke. Calculo que, recuperant, els jerseis de quan estudiava batxillerat, podria anar vestit cada dia de manera diferent sense repetir la mateixa combinació durant mesos. Sense oblidar aquella camisa que no m'he posat mai perquè la vaig comprar petita pensant que ja m'aprimaria o aquelles sabates de pell que sempre m'han anat justes, però que em vaig endur de la botiga, seguint els vaticinis del venedor, i és clar, aspirant a treballar a Monitor Group amb una optimista aplicació del famós «la pell sempre es dóna una mica».

M'armo de valor per donar el gran pas com Àlex Rigola que ha estrenat un Macbeth o els del Liceu que han programat La forza del destino, dues peces maleïdes amb un alt índex de protagonistes morts i accidentats i teatres destruïts o incendiats. La meva dona, sorpresa per la decisió que he pres, comprova la dilatació de les pupil·les i el tremolor de les mans, per veure si estic sota els efectes d'alguna substància ja que, sempre que em parla del canvi de roba, faig la ganyota que fem els homes quan imaginem objectes punxants, roents i impregnats de salfumant dins la uretra mentre la meva cara és una mescla de Manolete, William Easton a Saw VI i Indira Ghandi. Però haig de confessar que, a banda d'agafar com a referent la valentia dels que tiren endavant obres que provoquen desgràcies, el que ha estat definitiu per portar-me a l'habitació dels malendreços, ha estat saber quines són les tendències de moda masculina per a l'hivern. Tornen les capes de Dràcula a l'estil Jaime de Marichalar i el gòtic total leather. Es comença a introduir el color taronja. A la roba, perquè ja ho ha fet aquí a nivell polític i no és, precisament, com per tirar coets, fer volar helicòpters o evitar les manifestacions de policies. També hi haurà novetats a la roba interior amb calçotets fets amb encaix i blonda de la dissenyadora Grace van de Laak. Mentre que per anar al llit còmode i cool proposen la camisa de dormir com Groucho Marx a Sopa d'Oca. Davant d'aquest panorama desolador em precipito amb frenesí cap a les caixes i els armaris, on els pantalons Samblancat acampanats de Los Chunguitos, els jerseis de ratlles per sobre la panxa, la caçadora de pell girada i l'americana de ratlles a mig camí entre els Beatles i l'apoderat bancari en semblen meravellosos.

Aplico aquella frase de Céline: «una vegada dins..fins el coll» i m'afanyo a fer el canvi de les peces de vestir d'estiu per les d'hivern, tot recargolant-me com un fusilli per les golfes de sostre baix. La meva dona va a un ritme més pausat potser perquè no sap el que li preparen les novetats de la temporada. Vestits de verge barroca baixada d'un pali de la Setmana Santa de Coria del Rio, dominatrix en genuine-leather , samarretes punk, look militar, hippy, colors terra i blau Klein i vestits de coll Peter Pan, els grans abrics oversize i les peces estructurades amb muscleres. Zero escots. Com un remake dolent d'Armas de mujer, el film dels vuitanta que vestia la dona d'aires masculins per demostrar el seu poder.

Així les coses, comprarem poc i tirarem de la roba de la passada temporada desitjant que l'estiu ens porti alguna proposta més atractiva. Hem trigat una bona estona remenant les capses perquè no som els mags Morón i Flavio Conti, aquests dos il·lusionistes argentins que canvien la roba dels seus ajudants en un segon, però hem sobreviscut. Va ser Darwin, aquell savi anglès, qui va afirmar que en la lluita per la supervivència no triomfa ni el més fort, ni el més intel·ligent, sinó aquell que millor s'adapta als canvis. Inclosos els de roba.

Per a més informació consulti l'edició en paper.