• Joan Ganyet ha tornat. I ho ha fet destapant-se, obrint l'objectiu de la seva mirada

Foto: NOE

En Joan Ganyet i Solé ha tornat. I ho ha fet destapant-se, obrint l'objectiu de la seva mirada, revelant-nos en aquest primer lliurament fotogràfic, com ha volgut justificar-se irònicament, uns paisatges immediats en la seva versió de col·lecció d'hivern.

El que ens garanteix, per sort, que hi hauran noves col·leccions i nous lliuraments.

La sensibilitat de la seva càmera fosca, formada sòlidament dins de l'arquitectura que cercava la modernitat, fou massa d'hora segrestrada pels quefers polítics de la vida. Tot i que una part aconseguís escapar-se en l'ordenació urbanística de La Seu d'Urgell i la gestió de les noves polítiques del paisatge de Catalunya. També ha estat sempre insinuada a través de la seva petita però ferma, intensa i profunda mirada, veient-se finalment alliberada, per a satisfacció i plaer dels que l'esperàvem.

En Joan Ganyet i Solé ha decidit integrar-se, definitivament al paisatge conscient del que en formem part tot i que no ens ho pensem. Als nostres paisatges immediats. Sí, els de l'ésser humà, d'aquí i d'arreu, universals. Tant alturgellencs com andorrans. I perquè no hi hagi cap dubte, tot realitzant-los aquí, fets en les seves passejades matineres, abans de sortir el sol, anant al seu encalç, tot abraçant els arbres pel camí, quan cal, i trepitjant el territori per a fondre's en els mateixos, sabem que aquests paisatges poden ser d'arreu.

La seva sensibilitat està lligada íntimament a una important dosi de timidesa innata, malgrat les seves notables qualitats i aptituds d'home polític i públic que l'acompanyen.

Precisament és aquesta timidesa la que ha fet possible el seu segrest. Així com les seves intervencions sensibles a través de la política.La que fa que faci el que fa i la manera de fer-ho. La llum i la immediatesa dels seus paisatges. La sublimació del marginal o rebuig a través de la sensibilitat.

La mirada indirecta a través d'una càmera estàndard de butxaca.

Composició, dibuix, color, llum i textura en un equilibri tens, instantani i banal de quelcom immediat i residual o insignificant, configuren nous i intrigants relats.

En Joan Ganyet i Solé ens vol portar al paisatge i no el paisatge i fer-nos en parts conscients. Ens en vol fer sentir a dins perquè ens pensem que som fora. I per a fer-ho ens singularitza els paisatges immediats per a fer-nos adonar de la magnitud de l'estupidesa que suposa privar-nos el viure conscients del paisatge que ens envolta, començant pel més petit de tots, l'immediat, el que trepitgem, el que ens suposa un obstacle a tenir present, per a no caure ni xocar, el que ens acompanya dins el limitat camp visual de les nostres lents, els ulls, que han d'assegurar-nos els referents posicionals permanents a més de provocar-nos els estímuls emocionals escaients.

Si estem envoltats de paisatges immediats com ens podem considerar-ne externs?

Sentir el paisatge a partit dels paisatges immediats és el primer pas abans de percebre'n les seves dimensions reals.

Enguany ha fet 30 anys de l'inici dels memorables Cursos d'Estiu d'Estudis Pirinencs a la Seu d'Urgell. Entre el grup de persones instigadores i promotores del redreçament conscient dels Pirineus hi era el Joan Ganyet i Solé, llavors ja alcalde de la Seu d'Urgell. Estimular i aprofundir els coneixement sobre la realitat pirinenca, impulsar el tractament diferencial que s'ha de donar als problemes de les zones de muntanya, eren alguns dels seus objectius.

De llavors ençà aquests paisatges immediats, fins i tot locals, fins i tot pirinencs, han madurat i s'han eixamplat a tots els paisatges .

El paisatge no és més que la pell que ens recobreix, que ens abraça, que ens sosté i ens alimenta, que ens bressola i emociona, que ens permet ser qui som, encara que ho dubtem massa sovint.

El paisatge és el plànol i l'espai sobre el qual podem realitzar les nostres funcions vitals. On hi tenen sentit. On només hi tenen sentit.

El món dels somnis, els virtuals, corresponen a altres realitats que no són les humanes tot i que siguin necessaris. Perquè només esdevenen humans quan som capaços de projectar-los sobre el món real i no al revés.

Gaudim fins al 12 d'octubre proper d'aquestes finestres petites obertes als paisatges immediats que ens envolten, equilibrades, definides, acolorides, il·luminades, texturitzades, realment singulars. Al Centre Cultural de la Llacuna, d'Andorra la Vella en Joan Ganyet i Solé ens convida a reajustar la nostra mirada envers la realitat, el paisatge de cada dia, per a disfrutar-lo com es mereix.

Per a més informació consulti l'edició en paper.