Tinc dos amics que són els dos extrems: l'un està sempre pendent de les últimes novetats en tecnologia, de quin és l'últim aparell, per comprar-lo. Va ser dels primers a tenir un iPhone, suportant cues d'hores per ser un dels privilegiats de posseir l'aparell, i el mateix li va passar quan va sortir la consola Wii (que, per cert, crec que és un dels aparells més comprats i menys utilitzats al mercat: la majoria de gent la tenen arraconada a casa seva). Aquest amic em recomana fervorosament que em compri el robot aspirador que escombra, perquè em diu que així estalviaré temps, i que mentre jo passejo el gos, l'aparell farà la feina per mi. També m'aconsella que em compri el robot de cuina ,ue és una meravella ja que, a banda que t'estalvia temps, et prepara el dinar a l'hora que tu vols. Comprar per guanyar temps i qualitat de vida.

L'altre conegut es troba a l'altre extrem: aquest noi va decidir fa uns anys desfer-se d'un objecte d'ús habitual el primer dia de cada any i intentar sobreviure sense: de moment s'ha desfet de la rentadora (porta la roba a la bugaderia), del cotxe (fa ús del transport públic), del portàtil (quan vol xatejar se'n va a un cibercafè). S'ha donat de baixa del Facebook i l'any vinent m'ha dit que vol desfer-se del televisor... Al pas que va, arribarà a l'extrem del filòsof Diogènes, aquell que va abandonar totes les seves pertinences i se'n va anar a viure dins d'una bóta.

No combrego amb cap dels dos extrems; el primer em demana una despesa extra d'energia a la qual no estic disposat a fer front, i l'altre em fa renunciar a elements bàsics, tot i que no imprescindibles . A la vida la majoria, de vegades (no sempre) s'ha d'optar pel camí del mig, el que els budistes anomen madhyama-pratipad, que és la pràctica del no-extremisme. Però aquestes dues actitutds davant de la vida em fan reflexionar en quantes coses ens envoltem que després no fem servir, i que ocupen el nostre temps, i els nostres diners, en resum: energia.

L'escriptora Elaine St. James, al seu llibre Simplifica la teva vida, proposa entre altres coses posar una etiqueta a un objecte que no fem servir. Si en un any no li hem donat ús, ens n'hem de desfer o regalar-lo a algú que ho necessiti.

Es recomana que quan fas una excursió a la muntanya el pes de la teva motxilla ha de ser l'equivalent al 10% del teu pes; sinó, l'esforç es multiplicarà innecessàriament.

La mateixa actitud pel que fa als temes materials seria convenient també per als temes mentals, ja que moltes vegades el nostre món material és un reflex del mental (ordre mental, ordre material, caos mental, caos material). Seria convenient de tant en tant fer un reset i buidar tots els detritus que ens volten pel cap (angoixes, pors...). La meva opció davant de la vida seria, parafrasejant Machado en les últimes línies del seu poema Retrato, que prefereixo viatjar per la vida... ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar.

Aquesta petita reflexió és un regal per l'aniversari de la P. F. No li volia fer un regal material. ¡Per molts anys!

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.