• De cara rodona, vermellosa com una síndria saborosa, és persona bona

Foto: ÀLEX LARA

El Joan, avui a Llorts, respecta el pare i la mare. Per això, em digué fa mesos, que si parlava d'ell, ho fes com Areny i Vicente. Porta a terme amb il·lusió i entusiasme i simpatia i lucidesa, El Racó del Prat de les Mines. Un lloc per trobar-se, i un espai on tot el que es menja és natural. Allunyat de la química dels qui se'n diuen cuiners del món. O almenys, així ho anuncien els pretesos lliures mitjans de comunicació. La cuina s'ha convertit en un laboratori químic.

!Quina estafa!

Té al darrera una llarga corrua de família, de llocs de treball feixuc, primer a la plaça de les Arcades gairebé, a Cal Conejos, o la Cava Conejos.

El pare impertèrrit, la mare sàvia, i ell a Londres, a Andorra, a Sant Julià, amb el Cases, el Manel Mas, i tota aquella colla de Sant Julià de la què sempre me'n parlava ja, als anys 70, el Manel Mas.

Avui, ja és padrí, és a dir avi, des de Canillo a arreu del món. Ell i la seva esposa se'n senten afalagats.

Ell, el Joan Areny i Vicente, de cara rodona, vermellosa com una síndria saborosa, és persona bona. Dic persona bona. Per a mi un concepte molt més important que el de bona persona. La col·locació de l'adjectiu abans o després, és cabdal, de la mateixa manera que qualificar algú de mala persona, o de persona dolenta. Absolutament diferent.

Però tornem al Joan. És molt vitalista, xerrameca, a voltes cridaner, molt pícnic, allunyadíssim en caracterologia, gràcies a Déu, dels astènics . Té passió per Andorra –Sant Julià de Lòria és sagrat–, sense voltors ni aus de malastrugança.

També té els seus dies –com tot vitalista–, com tot fill de Déu. Com jo, com tothom, però gairebé sempre s'alegra de veure't. I això és bo, i bonic, en una societat com l'andorrana actual on sembla que l'agror, la poca educació, el tarannà bròfec s'hagin ensenyorejat de la nostra vida.

Ell té una fina humanitat andorrana, com la d'abans, per altra part la directa, la que va sense embuts. De persona a persona.

El Joan té, a més, dues dèries més: El Barça i Londres. A mi m'encanta escoltar-lo quan parla de Londres, de les seves estades, ai!. Regalima una mena de felicitat autèntica, viscuda i assumida, quan en parla.

Jo diria que més enllà –amb les seves rauxes, certament com tota persona viva– de les seves galtes enrejolides i ulls com boques de pou, és un home bo!. I a Andorra, això no té preu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.