• Sembla que felicitar les onomàstiques és una cosa passada de moda i que ha perdut vigència

Foto: NOE

L'andròmina va ser, en algun moment del passat, un objecte nou, útil, estimat. Però amb el pas del temps, s'ha anat deteriorant i ha perdut vigència. El dissabte passat era Sant Bru però hagués estat perfectament Santa Andròmina perquè, al final del dia, només m'havien felicitat cinc persones. Ara que la felicitat i la satisfacció personal s'estudien quasi tant com la malaltia em vaig sentir caducat, passat de moda i inútil. No estic al facebook, no tinc twitter però sí, un mòbil però que fa poques coses i el meu, no és un sant mediàtic. Més aviat discret tot i que la setmana passada es va entronitzar una imatge seva a l'exterior de l'absis de la basílica de la Sagrada Família a Barcelona. L'escultura és un cop d'ull a una institució eclesial que moltes vegades oblida l'austeritat i la senzillesa que forma l'avantguarda de l'orde cartoixà. Però també oblida altres coses perquè el mossèn del poble tampoc no em va felicitar i això que vam estar xerrant una estona. Com a rèplica he pensat matricular-me en una escola de mèdiums, fer-me taxador d'ànimes, creador de psicofonies o fotògraf d'ànimes, professions que no tindré cap dificultat en exercir donada la meva versatilitat i la meva adaptació, ràpida i fàcil, als canvis.

Sempre seran coses més enriquidores que la de mossèn Ferro Vell, encarregat del museu episcopal a Laura a la ciutat dels sants que sap superar les seves frustracions gràcies a la seva activitat d'arqueòleg. O menys perillosa que la de Walter White a la sèrie de televisió Breaking Bad. Li anuncien una malaltia terminal i per deixar el màxim de diners a la seva família, abandona la feina de professor de química en un institut i es posa a fabricar amfetamines. Encara que ben mirat, el pitjor ja no és la reconversió laboral del protagonista, sinó que no hi haurà nous episodis de la sèrie fins a l'estiu de l'any que ve. Ho publicava una revista generalista, la qual també mostrava un ampli reportatge sobre Pernambuco, una ciutat del Brasil, quan jo sempre havia pensat que era un destí inventat on fugien els agents de la T.I.A. Mortadelo i Filemón després de fer una malifeta. I si hi ha algú que realment es diu Mortadelo segur que el dia del seu sant rep més felicitacions que jo. O és que potser felicitar el sant és una pràctica en desús, sobretot a partir del moment en què Salvador Alsius va deixar de presentar els Telenotícies de TV3 on tenia un apartat destacat dedicat al santoral del dia.

Amb el poc reconeixement que obtenen els creadors d'estris absolutament vitals per a la nostra quotidianitat com el del Post-It, el comandament a distància del televisor o el clip. O els que van tenir la brillant idea de cosir botons a les camises, posar nanses a les tasses, o afegir barnilles a les ulleres, què puc esperar jo si a més el dia del sant cau en cap de setmana, de bon temps i amb múltiples activitats. Sóc capaç de transformar un conte de Borges en un spoken word act o dissenyar un joc de taula basat en el Gravity rainbow de Thomas Pynchon per superar, el proper 6 d'octubre, la xifra de cinc felicitacions i almenys transformar la santa Andròmina en un sant Vintage. Això sempre i quan no augmenti el número de persones que s'obstinen a dir-me Bruno i que em recorda el que li passa a Antonio Banderas a la pel·lícula Two much que quan algú esmenta el poeta Rimbaud, pensi en el personatge Rambo.

Per sort encara hi ha gent sensible com els que van posar Sant Bru al trofeu de natació que es va disputar dissabte al Centre Esportiu de Sant Julià de Lòria, on vaig arribar després d'un recorregut amb un carregament de sacs de cafè buits (Medellín excelso product of Colombia), com aquell anunci de Juan Valdés i el seu fill que sortien al cafetal. Més llarg i dur va ser el recorregut de Bru de Colònia, teòleg medieval que, afligit pel nivell de corrupció de la jerarquia eclesiàstica, es va retirar al desert eremític del massís de la Chartreuse i va iniciar, junt amb sis companys que el van seguir, un estil de vida que va originar l'orde cartoixà. Les escultures el representen dempeus, amb hàbit i aguantant la creu. Jo la porto a sobre.

Per a més informació consulti l'edició en paper.