Foto: EL PERIÒDIC

He sentit dir que la situació política actual és com una segona transició a la democràcia. Potser tenen raó doncs avui l'estat de les autonomies sorgit del gran pacte social que va culminar amb la Constitució vigent fa aigües per tot arreu. Recordo que globalment ho vàrem viure amb una gran il·lusió, Franco havia mort i les ànsies de llibertat eren molt compartides. Avui, desprès de 37 anys de la desaparició física de Franco, podem dir que alguns dels tics de la dictadura continuen presents, i per tant aquesta segona transició es pot veure amb força recel doncs el jacobinisme del Govern d'Espanya és cada dia més patent. Per tant el xoc entre el centralisme i el fet diferencial de la perifèria es evident: Per una banda el govern del PP entestat en la filosofia «de España una unidad de destino en lo universal» i per l'altre el Dret a decidir de Catalunya com a poble i en mig la indiferència del PSOE. El que em sembla molt greu és l'enverinament constant contra Catalunya i els catalans, que som cornuts i paguem el veure. Per això el gran clam de l'onze de setembre i la convocatòria d'eleccions pel president Mas. En aquesta convocatòria pel proper 25 de novembre s'obre un procés històric a Catalunya, ara bé no ens enganyem, no tot són flors i violes, serà un camí llarg i dificil, no solament per les traves que vindran de l'Estat espanyol sinó per la nostra pròpia incapacitat de fer un gran pacte social sobre el model a aconseguir. Considero que en l'actual situació no es de rebut que es vulguin presentar aquestes eleccions solament com un plebiscit de reivindicació nacional, ja que molts ciutadans de Catalunya hem manifestat que també volem un canvi social i alhora que exigim una Catalunya més lliure nacionalment reclamem que sigui més justa socialment. Pel President Mas i CiU, s'intrumentalitzen les eleccions presentant-se com els únics garants del Dret a Decidir i això no si val; també els va bé per distreure el personal de la dura realitat quotidiana on ens ha dut la seva política de retallades i de privatitzacions de serveis. Un exemple ben patents el tenim en el patiment de les escoles amb menys mestres i més alumnes per classe, i en els serveis socials com ara els pensionistes, els quals a part de l'euro per recepta del govern de CiU, s'ha de pagar el copagament de les medecines imposat per Rajoy amb els retards corresponents del mesos anteriors. Déu meu, ¿cap on anem?

Per a més informació consulti l'edició en paper.