• Els ultraliberals andorrans partidaris de l'Estat dèbil no han estat capaços d'elaborar uns nous simbolismes

Sovint recordo, encara que rarament ho poso en pràctica, una observació de Nietzsche en El crepuscle dels ídols. Parlant del "que estan perdent els alemanys", el filòsof insistia en la importància d'aprendre a veure: "... habituar l'ull a la calma, a la paciència, a deixar-que-les-coses-se'ns-apropin; aprendre a ajornar el judici, a envoltar i a comprendre el cas particular des de tots els costats; no reaccionar tot seguit a un estímul, sinó controlar els instints que posen obstacles, que aïllen".

Crec que ara, apaivagats els sorolls de la visita del copríncep Sarkozy, no està de més aprofitar l'avinentesa per parlar de la institució. Claude Barate i Georges Riera, en un article publicat l'any 1980 a La Revue de droit public et de la sciencie politique en France et a l'étranger resumien la posició andorrana sobre els coprínceps amb la frase famosa de "pensar-hi sempre, no parlar-ne mai". Es cert que avui, després de la constitucionalització de la institució dels coprínceps com a caps d'Estat, la posició andorrana podia haver canviat. Hem vist que no; és clar que quan dic parlar vull dir parlar seriosament, no d'una manera aventurera, provocadora i buida de contingut, sobre minuts i centímetres, amagant el que hom pensa.

Els mateixos Barate i Riera es feien ressò d'una entrevista concedida al diari Avui i publicada el 28 de maig de 1978 del llavors copríncep episcopal Joan Martí i Alanis; el bisbe Martí responia a una pregunta sobre una eventual dimissió seva, d'aquesta manera "la possibilitat de dimitir existeix en si mateixa. Però de fet no, perquè el poble andorrà no ho vol. Han existit a la història diversos casos de renúncia tant del costat francès com del costat episcopal. Per exemple, han estat els an- dorrans el qui van demanar a Napoleó de restablir el seu poder. Hi ha hagut bisbes que s'han abstingut de nomenar representants del seu poder. Però el poble ha demanat al seu successor de restablir el seu poder. Aquest poble, d'alguna manera, els coopta".

AIXÍ, DONCS,
tenim suficients antecedents perquè persones responsables políticament no es deixin arrossegar ni en la indignació, ni en la irritació per l'advertència de dimissió, a la primavera de l'any passat, de Nicolas Sarkozy. En tot cas, per a molts, la indignació i la irritació era prèvia a l'amenaça del copríncep francès; una irritació dels andorrans --entre els quals m'hi compto-- que veiem com els governs liberals persistien en tolerar unes pràctiques comercials i financeres agressives envers els països de l'entorn i que no feien res per canviar aquest model econòmic que privilegiava les activitats econòmiques furtívoles en detriment d'uns sectors econòmics majoritaris que veien, d'aquesta manera, limitades en l'espai i en el temps, les seves expectatives empresarials.

Per un altre costat, a cap dels dos coprínceps els ha de venir de nou un comportament secular de certes elits andorranes que busquen debilitar el poder dels coprínceps; ho feien, amb unes raons compartides per la gran majoria del poble andor- rà, abans de la Constitució, quan els coprínceps exercien la sobirania. Però ... ¿per què ho continuen fent ara que el poble és el sobirà? La meva opinió, sense pretendre interpretar amb total encert el que passa per la ment col.lectiva de les elits econòmiques i polítiques dominants, és que el que volen és un Estat dèbil, un eEtat que no els hi faci nosa en els seus negocis, ni posi en perill la seva dominació social i ideològica.

Per un lapsus incomprensible, havien oblidat durant 16 anys que els coprínceps --tot i el component majoritàriament honorífic-- també eren l'Estat andorrà; Sarkozy els ho va recordar. Ara, ells saben que per debilitar l'Estat de dret, han de debilitar també la institució dels coprínceps que dóna estabilitat a tot l'edifici institucional. Els darrers dos mesos ho hem pogut comprovar amb escreix.

Els ultraliberals andorrans partidaris de l'Estat dèbil, de l'Estat mínim, no han estat capaços d'elaborar per si mateixos uns nous simbolismes, unes noves identitats alternatives a les quals ens ha llegat la història. Han cregut que, igual que en el cas de la mà d'obra del comerç, de l'hoteleria o de la construcció, també es podia importar mà d'obra intel.lectual per construir els seus programes polítics, les seves receptes econòmiques, per crear l'opinió pública favorable, caldo de cultiu a les seves pretensions d'Estat mínim.

MAI NO SE
m'ha passat pel cap posar en el mateix sac tots els productors de notícies i tots els fabricants d'opinió, que vehiculen la seva influència a través de la premsa escrita i digital i de les xarxes socials. El seu grau de professionalitat, d'honestedat, d'intent de comprensió de la realitat andorrana, varia de 0 a 100. Alguns fan prova d'una ignorància enciclopèdica, tal com deia Antonio Machado; altres són excel.lents professionals, entenent la professionalitat com una virtut pública de les quals ens parla Victòria Camps.

Estem encara molt lluny de copsar la importància del xoc cultural induït per aquesta mà d'obra intel.lectual, la qual, per raons d'origen nacional, o per la seva formació acadèmica i, en certs casos, per la seva pràctica política immediatament anterior a l'arribada a Andorra, són hostils als grans Estat-nació i propagandistes convençuts de la seva fi.

Així, a un gran sector de les persones que tenen una influència cabal en la formació de l'opinió pública, Sarkozy els molesta doblement, com a cap d'Estat d'Andorra que dóna estabilitat a les institucions del nostre país i com a president d'un gran Estat-nació. Considero que tenen tot el dret de fer-ho. Considero que jo també tinc tot el dret a constatar-ho i a dir-ho.

Enginyer. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.