• És el pintor d'Andorra que millor ha sabut captar la llum i el calidoscopi de colors

Foto: EL PERIÒDIC

El temps no té espàtula. L'aire, tampoc. Només quan es transforma en torb, vida, o que hi hagi mans que el guiïn. Però les mans, a voltes necessiten que algun creador posi, empasti, mescli, escampi, sintetitzi medicaments pastosos, o substàncies de consistència per crear a partir d'una paleta prima, un nom nou, un escenari de vivències, paisatges mai no buits, sempre a l'entorn o a darrera de cases. Veus, canvis de sorolls o de crits del vent o de la neu, neus o rius... s'endevinen ombres de persones.

Sí, Sí, Francesc Galobardes, parlo de Francesc Galobardes, certament, és hereu insigne de l'espàtula, de la terra, d'una mena de somni , solitari esbojarrat.

Penso què és el pintor d'Andorra que millor ha sabut captar la llum i el calidoscopi de colors que ens dóna aquest cel de món, niu petit del Pirineu. Ell ha estat, i encara és, un treballador infatigable, amb un temps d'ofici serè, suat, corregit, estudiat. Coneixent-lo, nerviós, dúctil, sobretot l'emprenya la lentitud de les coses. Perquè ell és home de nombrosos neguits, de moltíssims llums, espais, colors, dèries, espants i ensurts també!

El paisatge de Francesc Galobardes és un clam on, després del pinzell del pintor, s'hi apleguen la serenor, la netedat, la solitud, la soledat, el dia d'abans i el dia de després... I sobretot, feixucs treballs per mostrar al món el paisatge, paisatges, del país, andorrà, abans de ser embrutats per la nostra mà, o els nostres peus bruts, molt bruts. És l'Andorra que avui hem de suportar, no és la de Francesc Galobardes.

Penso que amb Francesc Galobardes el temps d'Andorra ha aconseguit la seva espàtula, i l'espàtula de Francesc Galobardes ha assolit una síntesi amb l'espai i el temps d'Andorra.

Per a més informació consulti l'edició en paper.