• La frase de Terenci val per a l'Alexandra Grebennikova, un personatge massa bo per ser real

El primer cop que vaig tenir coneixement de l'existència d'Alexandra Grebennikova va ser la primavera del 2010. Feia temps que li devia una visita a un bon amic, en Iago Andreu, i finalment m'havia decidit a emprendre el viatge fins a les Valls d'Andorra. De Londres estant, Andorra es veia com quelcom llunyà, inhòspit i amb un punt d'irreal. Fa anys que ens coneixem, aquest amic i jo, i sempre ha tingut tendència a inventar-se coses, especialment persones, amics imaginaris, en boca dels quals posa les idees més descabellades. Així és que fins que no vaig posar els peus a Andorra, no vaig estar del tot segur que aquest país no fos una altra invenció de les seves.

Amb l'Alexandra em va passar una cosa similar. En Iago em va mostrar un retall de diari d'un article seu. Jardí, és titulava, i començava dient que «Andorra és un dels pocs llocs del món actual on Voltaire se sentiria a gust avui en dia». Vaja, vaig pensar, un altre dels personatges inventats del meu amic, i ara li fa escriure articles a la premsa. Però en Iago em va assegurar que no, que l'Alexandra existia.

Confesso que no m'ho vaig creure: una dona vinguda dels Urals, capaç de parlar de tot el diví i l'humà des de les Valls d'Andorra. Algú que formava part activa d'aquest país i que no havia caigut –com tots, gairebé tots- en aquesta insuportable mania de parlar tot el dia de fargaires i de bestiar i de portelles i de contrabandistes i de passadors i de grandalles i de petits cantors... prou! Algú que escrivia sobre Montaigne o Amy Winehouse i que quan projectava la seva mirada sobre Andorra ho feia per intentar treure'n alguna cosa bona, objectivament bona, universalment bona.

Montaigne va fer escriure una màxima clàssica a cadascuna de les bigues de la seva biblioteca. A la que hi havia sobre la seva taula de treball s'hi podia llegir una frase de Terenci: Homo sum: humani nihil a me alienum puto. Sóc un home: res del que és humà no m'és indiferent. Canviant el gènere, la frase val per a l'Alexandra, un personatge massa bo per ser real. Així és que em vaig mantenir ferm en la meva convicció que Alexandra Grebennikova no existia, encara que alguna ànima caritativa li hagués creat un perfil a Facebook.

Vagi per endavant que el fet de no existir mai no m'ha semblat un defecte gaire greu i, per tant, no vaig tenir cap inconvenient a seguir de forma més o menys regular l'activitat periodística i polifacètica d'aquesta amiga imaginària del meu amic. Ho vaig fer primer en la distància, des de Londres, i després, a partir de l'estiu del 2010, des d'Ordino, on vaig passar un any d'allò més interessant. Recordo una teoria seva sobre la concentració de ferro a les muntanyes andorranes, algunes troballes que fregaven l'absurd com Les bicicletes no es mengen o Chicken at work i aquells retrats fabulosos de la fauna andorrana.

Sempre he pensat que hauria d'escriure més sobre política, esmolant una ironia molt seva que ha donat resultats brillants com l'article l'Altra esquerra, amb moments tan hilarants que sembla que l'hagi escrit jo. En canvi, a diferència del que pensen molts, mai no m'han acabat de fer el pes els seus articles sobre Rússia; què voleu que us digui, em fan una mica de mandra les efusivitats líriques. A més, hi ha un je ne sais quoi de discriminació en aquesta admiració que alguns li professen pels articles sobre Rússia: la russa que parli de Rússia. Doncs no: la russa que parli d'Andorra, i del que vulgui, i que els andorrans escoltin.

El cas és que un cop vaig haver descobert algun defecte en la seva producció vaig començar a contemplar l'existència d'Alexandra Grebennikova com una hipòtesi plausible. Té defectes, existeix; vaig pensar. Sé perfectament que en Iago mai no s'hauria inventat un personatge amb defectes, per irrellevants que fossin: tots els amics imaginaris que ha tingut fins a la data han estat éssers perfectes. Així és que vaig començar a insistir perquè me la presentés.

No sé ben bé on ens vam conèixer: sé que hi havia tasses de te de Darjeeling i copes de Porto i pa amb mantega i que de fons sonava la música d'El Cavaller de la Rosa. Me la vaig mirar amb un punt de desconfiança que semblava dir-li: en Iago és amic meu, tu no me'l robaràs. Això no obstant, de seguida em va causar bona impressió: Devíem estar molt avorrits aquella tarda, perquè vam acabar parlant de Fiter i Rossell, de qui jo sempre he cregut que si aquell era l'exemplar màxim del Segle de les Llums andorrà bé hauria valgut la pena deixar aquest país sumit en la més insondable de les tenebres. Per llegir segons què, més val tenir el llum apagat.

Però el cas és que l'Alexandra va dir una cosa que em semblava encertada: molts afirmen que Andorra ha canviat molt des de l'època de Fiter i Rossell, ja que les seves màximes prediquen consens i humilitat, dues virtuts poc abundants en l'Andorra del present; i ella mantenia que no, que els andorrans ja eren com són ara i que per això el Manual Digest aconsella el que aconsella. Pot semblar un detall insignificant, però és només una mostra de la seva manera d'invertir els llocs comuns als quals estem massa acostumats.

L'Alexandra i en Iago van entrevistar un munt de personatges de la història d'Andorra. Tots morts. En honor a la veritat he de dir que s'inventaven les entrevistes; ho vaig presenciar en més d'una ocasió i em veig en el deure ètic de fer-ho públic. El juny del 2011, poc abans de tornar a Londres, li vaig dir al meu amic: «L'Alexandra ha aconseguit una cosa que fins ara no havia aconseguit ningú: tu t'inventaves personatges, però mai no deixaves de ser tu mateix; ella t'ha forçat a assumir –una mica, ni que sigui només una mica– el punt de vista dels altres». Em sembla que no em va fer cas; potser algun dia ho entendrà.

Es fa tard, estimats lectors, són les 12 del migdia de divendres i començo a tenir gana. Dinaré una milanesa a Cecconi's i després aniré a Picadilly a comprar Lucifer Biscuits a Fortnum&Mason i a recollir un encàrrec a Waterstones: Les bicicletes no es mengen, el recull d'articles d'Alexandra Grebennikova que acaba de publicar l'editorial El Toll. Dimarts, a dos quarts de vuit del vespre, el presenten a la Universitat d'Andorra. Jo hi seré. Dissabte vinent, el 6 d'octubre, l'autora signarà llibres al Llibre Idees de l'Illa Carlemany. També m'hi passaré una estona.

Creieu-me quan us dic que la russa optimista existeix i, si no existís, andorrans, us l'hauríeu d'inventar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.