Alguna cosa s'està movent a Madrid. La setmana passada va estar plena d'esdeveniments polítics. Primer va ser l'Esperanza Aguirre, aquella dona de ferro guarnida de Dior, que durant molts anys ha estat l'esfinx de l'ala dreta de la dreta espanyola, la que va anunciar que plegava. L'endemà qui va deixar de fumar definitivament va ser Santiago Carrillo. L'inesgotable dirigent polític va arribar als 97 anys amb el cigarret als dits. Ell, que havia sortejat guerres, exilis, moviments al seu partit comunista, transicions i mítings de tota mena; instal·lat a l'Olimp dels polítics durant els últims anys de la seva vida, sembla que no va poder superar la impressió de la dimissió d'Esperanza Aguirre.

Dos dies després es van trobar a la Moncloa el defensor de la constitució i l'adalil de l'Estat català. Rajoy i Mas van escenificar la crònica d'un desacord anunciat. Dos dies abans, des de la lluent web de la Casa Reial espanyola, el monarca havia publicat una carta en la que cridava a la unitat, descartant la persecució de quimeres. Encara cuejava la manifestació de la Diada, en la que els crits d'independència van arribar en pont aeri fins a Madrid, enlairats per les veus dels catalans participants. Allò que en un principi va ser menyspreat pel govern de Madrid i minimitzat per alguns mitjans de comunicació d'aquesta capital, es va convertir, pocs dies després, en una barreja de por i indignació dels defensors de la Constitució i dels immobilistes de tota la vida, que ja demanaven la intervenció de Catalunya. No l'econòmica, que aquesta ja estava feta, sinó la militar, única manera d'acabar amb aquesta dèria de la independència. Els sentiments, barrejats amb els diners, han tornat a la primera línia de la vida política espanyola.

Els sentiments nacionalistes d'uns topen amb els sentiments nacionalistes dels altres com dos pedrenyals i lògicament surten espurnes. Hi ha el perill que es provoqui un incendi (amb diferència el més greu de l'any), que cremi grans extensions de bon veïnatge. Si tots continuen entossudint-se en fer cas al cor i no deixen que els cervells prenguin part en el nou statu quo, poden sortir escaldats. Si els castellans no se n'adonen que les fronteres no són eternes i els catalans no calculen bé el que volen construir, qui sap si acabaran tots dos com Grècia, plorant la seva tragèdia.

Per a més informació consulti l'edició en paper.