• Aquest calçat es confeccionava correntment amb fusta de cor de pi o amb rull d'auba

Foto: SERGI MAS

L'esclop és un calçat humil, almenys ho són els que es feien aquí a Andorra; són, això sí, resistents, higiènics, porosos, biològics i econòmics, ja que la majoria els feia el mateix membre de la família que els utilitzava. Les eines les havia heretat, i la matèria, fusta de bosc o de riu, la tenia a l'abast i no li costava ni una malla.

L'esclop típic d'aquestes valls, tal com es pot veure en els dibuixos a peu d'escrit, són com una segona pell del peu, com si fos un guant; el contornen perfectament. De la part interior estan delicadament treballats i polits perquè cap rugositat o estella malmetin ni encetin el peu, ni estripin la mitja o el mitjó. El gruix de la paret que l'artífex ha donat entre l'interior és prim i regular, això el fa lleuger, àdhuc també li dóna una sonoritat d'instrument musical. La sola és llisa, una mica bombada, mirant enlaire per facilitar el gest de caminar. No té taló, però és ferrat amb petites llengüetes d'acer incrustades, fetes de bocins aprofitats de dalla vella que fan d'antilliscant. Aquest calçat, adés fet servir sobretot a l'hivern, es confeccionava correntment amb fusta de cor de pi o amb rull d'auba, que es treballa quan la fusta encara és tendra. Tot anava bé si es respectava allò de fusta d'espina lluna prima, fusta de fulla lluna vella. Per si de cas, en assecar-se la fusta, perquè no s'esberlés s'untava la testa de les puntes amb suc d'agrella.

Esclops, galotxes, sabots, almadrenyas, suecos i uns quants més, tots són de la mateixa modesta família. Cadascun adaptat al clima i terreny que ha de trepitjar, alguns més cofois que d'altres s'empolainen brodats de complicades talles per disfressar el seu humil menester, com els superbs esclops holandesos, i a d'altres s'hi gravaven rams policroms com els d'Olot, el popular i rialler Patufet calça uns flamants esclops i la calça apedaçada. L'esclop de per aquí és més planer, la seva finor és el seu ornament.

Anys enrere, que sapiguem, a Andorra d'esclopers professionals només n'hi van haver un parell, tots dos a Ordino; dos bons artesans. L'un tenia l'ofici après a França, l'altre per adaptar-se als temps moderns, es va mig industrialitzar i s'ajudava d'una màquina, una mena de pantògraf que embastava la forma i ell després el polia a mà.

Segur que de particulars que sabien, o que encara saben fer els esclops tradicionals, en tenim, però no els conec. Qui sí que he conegut i tractat ha estat el cabaler de cal Cargol, especialitzat en esclops per a la canalla. Era pel 1980 que vaig tenir el goig de poder dibuixar-lo escapolint un parell d'esclopetons menuts, més o menys per aquestes dates el Gaspar de Certes s'entretenia aixoplugat, ell, banc i estris, en el cobert de l'era, afaiçonant esclops, tots amb l'originalitat que a la punta del peu hi modelava una petita cresta. Ell deia que els feia per a una minoria.

El títol d'aquest article és manllevat d'un joc popular que potser recorden o n'han sentit parlar. Fa 70 i encara més anys, la mainada es distreia amb un joc que s'acompanyava cantant una cançoneta. Seien a terra fent rotllana provistos d'una pedra, o encara millor d'un tros de fusta, que passaven al veí del costat de la dreta fent-lo picar fort a terra mentre cantaven, rítmicament: « I els esclops d'en Pau van fer caure Sant Joan, Sant Pere li va al darrere amb el tripi-tripi-trap, amb el tripi-tripi- trap», i anaven recomençant la cançó i passant-se la pedra cada vegada més acceleradament fins que algú s'equivocava i pagava una penyora.

L'esclop en la història de l'art modern hi té un paper ben galdós del qual no n'és responsable; el gran pintor Paul Gauguin moria a causa de la ferida infecta en una cama que li va provocar un mariner calçat amb «sabots» i que en el curs d'una baralla li va etzibar un cop de peu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.