• Cal fer una tasca de divulgació i difusió per recuperar símbols, grafismes, estètiques i mites

Foto: NOE

Els passats dies 12 al 17 de setembre es varen celebrar les jornades europees del Patrimoni. Aquestes serveixen per a mostrar i reflexionar sobre el patrimoni. Andorra hi ha participat amb una nova edició del concurs i lliurament de premis de l'Experiència Fotogràfica Internacional dels monuments (EFIM) el resultat de la qual s'exposa al telecabina de Canillo, una conferència sobre l'obra andorrana que es troba al museu d'Art Nacional de Catalunya a Barcelona (romànic i gòtic) a càrrec de Mireia Mestre i Campà, i la possibilitat d'assistir gratuïtament a contemplar diverses instal·lacions culturals, algunes de les quals no es troben obertes habitualment al públic per ser col·leccions especials o propietats privades.

El Govern hi ha participat organitzant les jornades i obrint les portes a les instal·lacions del Museu Nacional de l'Automòbil a Encamp, la Biblioteca i la Casa d'Areny Plandolit i el Museu Postal a Ordino, de la Casa Rull de Sispony, la Farga Rosell i Andorra Romànica de Pal a La Massana i de la Sala d'Exposicions de Govern amb les pintures murals de Sta. Coloma a Andorra la Vella.

En total 8 instal·lacions culturals, dues de les quals no visitables habitualment.

A aquestes instal·lacions s'hi han afegit el Museu de la Moto (del Comú de Canillo), Casa Cristo (del Comú d'Encamp), el Museu de l'Electricitat MW (de Feda a Encamp), el Centre d'Interpretació de la Natura (del Comú d'Ordino), l'església de Casa Colat (particulars del Pui a La Massana), la col·lecció de pintura catalana i rellotges (de Crèdit Andorrà a Andorra la Vella), el Museu del Tabac (de la Fundació Julià Reig a Sant.Julià de Lòria), el Museu del Perfum (de Perfumeries Júlia a Escaldes-Engordany), el Centre d'Art (del Comú d'Escaldes-Engordany) i el Centre d'Interpretació de l'Aigua i de la Vall el Madriu (del Comú d'Escaldes-Engordany). En total altres 10 instal·lacions culturals més.

Si cal usar uns adjectius per qualificar el patrimoni que s'ha pogut admirar durant aquests dies, no poden ser altres que magnífic i excepcional. Sobretot per aquell que no és visitable normalment.

I aprofito, la possibilitat que suposa, per poder fer unes reflexions.

La sensació amb la qual hom es queda, quan han passat les jornades, és d'impotència. En un país, en el futur del qual volem que perduri la cultura, l'educació i la identitat no s'entén perquè l'excepció que acompanya l'esperit d'aquestes jornades, de reconeixement, valoració, admiració, emoció, imaginació, autoestima, impulsió i dinamització, no s'estengui a la resta de l'any, per a disfrutar-lo els ciutadans del país i els nostres visitants. Tots els caps de l'any s'hauria de fomentar aquest esperit. Trobar 56 instal·lacions culturals interiors o a l'aire lliure és possible.

Cada cap de setmana de l'any, hi hauria d'haver una instal·lació cultural que concentrés tota l'atenció per a la seva promoció, divulgació i potenciació dels seus continguts així com la gratuïtat i la llibertat d'accés. Així tot l'any, a part del cap de setmana europeu, podríem estar orgullosos i aprofitar tot el que de sí ens podria i pot donar el patrimoni cultural. Una programació continua del patrimoni tot l'any seria un petit estímul més per sortir de la situació actual, d'encongiment i grisor, quan no s'ho val. Després de tot no anem gens sobrats per a deixar potencialitats al marge.

I quines potencialitats!

La segona reflexió és que cal no aigualir el patrimoni. Saber distingir el que té vàlua del que no en té i ressaltar, per sobre de la resta, allò de destacable, autèntic i que val la pena conservar. Cal actuar decisivament per a protegir poc i bé. Voler abarcar molt serveix finalment per no aconseguir res o poc de destacable. Concentrar els esforços. Vigilem a no banalitzar el que es bo, el gra i no l'envoltem de palla. Ressaltem el que té valor, que destaqui clarament, per contrast, i no l'embolcallem de mimetisme. No ho acceptem!

Això, que es vigila en la presentació de les peces dins de les instal·lacions culturals, no s'està seguint quan es passa als exteriors i entorns de protecció dels monuments.

La tercera reflexió és no tenir por al patrimoni. Cal fer una tasca de divulgació i difusió d'aquest per recuperar símbols, grafismes, estètiques i mites, amb els quals la nova Andorra es pugui sentir atreta i lligada. Vincular el patrimoni a les noves generacions és vital i clar per al futur d'Andorra. Hem de saber portar el patrimoni dins les llars andorranes i les escoles amb normalitat però amb constància i intel·ligència, jugant-hi. Tota la imatgeria del passat ens pot servir per a posicionar-nos a la nostra època i situar-nos territorialment, incorporant els monuments, els paisatges i els nuclis tradicionals que ens acompanyen, que valen la pena.

Només hi hem de parar atenció i els hem de saber veure. Els hem de fer saber veure. Cal revaloritzar el patrimoni i per això cal revisar i superar la llei del 2003 amb una llei incentivadora i seductora. I deixar per l'últim castigar i preveure sancions als incomplidors. L'any vinent farà 10 anys. Es hora de fer un pas més endavant.

I des d'Andorra hem de saber divulgar i fer conèixer l'obra que es troba en els museus de la resta del món i fer convenis perquè puguin ser exposades allà on avui es troben. La recuperació no és al nostre abast i sí que ho és la divulgació.

Intercanviar i cedir obra a altres museus perquè ens facin d'expositors i donar a conèixer l'obra del país, no és cap minúcia.

La quarta reflexió és que no hi havia, dins de les instal·lacions culturals participants a les jornades, cap que fos exterior.

Alguna cosa està fallant. La llei del patrimoni cultural d'Andorra va preveure la realització de 66 entorns de protecció. Avui se n'han fet menys de 10. El problema no ha estat ni de diners, ni de temps, perquè hi han hagut els dos durant aquests darrers nou anys, aviat en farà deu.

La incapacitat demostrada pels responsables de cultura en aquest tema demana la seva reconducció clara i decidida en concertació amb els Comuns els quals també haurien de realitzar els plans especials dels nuclis tradicionals de les Parròquies.

La cinquena i última reflexió és que cal continuar i incrementar les iniciatives que uneixen els interessos públics i els privats. De les 18 instal·lacions culturals participants a les jornades 4 són privades i de les públiques o parapúbliques en 2 altres el material exposat són col·leccions privades. Sis de divuit fa un trenta-tres per cent o una tercera part. Tenint en compte que tota l'administració pública suposa un 25% del PIB i el 75% restant la iniciativa privada, hi ha encara un marge molt important de creixement, de sumar esforços des del sector públic amb el sector privat. Dins d'aquest sentit seria desitjable obrir parcialment i per fases el Museu andorrà d'art i cultura (MAAC) en les instal·lacions abandonades de l'edifici de bombers al centre d'Andorra la Vella (uns 5.000 m2) que permetrien, amb poca inversió comparada a un museu nou de trinca, tenir una instal·lació cultural mínima però digna (que ja ens toca després de 50 anys d'espera, en que es va obrir el Museu a les golfes de Casa de la Vall). Material per a exposar-hi n'hi ha, de bo, i suficient, com es va demostrar en l'exposició Andorra: un profund i llarg viatge, que va sorprendre tothom que la va veure.

Si a aquest nucli inicial aconseguís poder sumar-hi, ni que sigui temporalment o no, les col·leccions privades d'art que hi ha al país començant per la de Crèdit Andorrà, d'una qualitat remarcable i envejable, almenys en el nostre entorn pròxim, el contingut d'aquest museu seria notable.

Tots sabem que el nostre petit país mai podrà ser un país gran, però també som conscients que amb la unió de tots podem mirar de fer grans coses. La vocació de país turístic i de serveis la tenim tots, només cal demostrar-ho fent actuacions coherents amb el que desitgem. La nostra dignitat i la de les generacions futures ho espera.

Per a més informació consulti l'edició en paper.